A l’arrel de tres braços que em subjecta a la terra. Als pits tendres, les cames, els ulls. Al somriure, i a l’alegria de viure que em féu girar full. Al cervell que m’enganya però em fa entendre coses, al cor que no entén però em permet enganyar-me. A les lletres de l’alfabet, els accents, la música, les confidències de matinada. A l’olor de la sal, la remor de l’onada. Al Montseny, a l’amiga, la birra del Tarambana. Al seny embriagat de la rauxa del vi. Al combat de la meva natura amb la calma. A les vides trencades que em van fer patir.
A la dona que canta escampant sabó neutre entre les cames. A la crida constant de la pantalla blanca. Als noms i cognoms d’aquells homes que he tingut dins. Als trens i als ascensors, a les víctimes de tots els botxins. A les taques de sang que ja no marxaran mai de la roba. Als marges dels llibres amb interrogants. A l’arroba. A les cases tan grans que et fan sentir sola. A les sabates gastades d’anar caminant. Als t’estimos que van quedar un dia suspesos en l’aire. Als mitjons foradats que ja no he recosit. A l’amor que he rebut, a l’amor que he sentit. A les dones i els homes que m’han precedit.
Al dolor, a la por, a les hòsties, a les punyalades. Al naufragi asfixiant que em portà fins aquí. A les càlides pells que he olorat a l’albada. Als poemes, els dubtes, les flors. A la guitarra que toca, encara ara, tots els acords. A les persones que riuen com ximples. Als infants que creuen en les tortugues Ninja. Als amants de l’amor que he deixat pel camí. A la màgia. Als fils invisibles. Als meus trenta-nou anys de vida. A mi.
Núria Busquet Molist 