Home-home que llunyeges les nits:
irrisoris tres versos em menen a tu
i em fan entonar la cançó de bressol per a adults
que em força a emetre (proferir?) un somriure indolent
fent veure que et sento. No. Que t’escolto.
Na-ni-no na-ni-no, amb la guitarra que toques.
Canto jo, jo canto, però no escolto,
la guitarra no és teva, és de l’altre, la sents?
Na-ni-no.
El teu son misterieja, home-món, barret-home,
abocat des de mai, des d’ara-ara i per sempre
al meu desig, presonera. De tu, home-fal·lus,
i de la cançó que va tocant la guitarra, taciturna, com jo.
Covarda? Exacte.
Humiliada.
Pròdigament, la sents?
Na-ni-no na-ni-no.
Home-déu, desgastat.
Un atzar insolent escolat pel forat de l’aigüera
et portà cap a mi, embriaga. De vi? No. D’orgasmes.
Amb gust de maduixa, olor de cirera. De llima.
Lliscant sense xarxa, com sempre, és clar, directa.
Al fons del barranc. Allà on bruela (no, clama) el mar ardit.
Per què busques aquella guitarra que sona al bell mig d’un mar plàcid?
No hi és. No hi sóc. La sents?
Na-ni-no na-ni-no.
Home-penis, home-cicatriu, home-cuirassa (esventrada).
El primer misteri és la copa buida.
El segon misteri és la porta oberta.
El tercer misteri sóc tota jo, sencera, plena de tu, buida de mi, oberta.
Tic-tac esperant. El què? La guitarra.
Home-no, home-sí. Home.
Tu i el barret. Desgastat.
Na-ni-no na-ni-no.
La sento, la sento. I tu?
No.
Núria Busquet Molist (28/11/2013)
Núria Busquet Molist 