Plou amb una força inaudita, com si tota l’aigua del cel tingués un límit de temps per descarregar. La tardor ja s’olora. Davant meu, la finestra. La gespa. La piscina de plàstic on tres nens han viscut un de tants estius de la infantesa, amb la certesa innocent que l’any que ve tornarà. La porta de ferro, la tanca. La torre elèctrica del davant, i els arbres perennes que tapen la paret del cementiri. Avui ja és set de setembre, i s’acaba un estiu adult que tots sabem que no es repetirà. 

Està bé, estic preparada. Per començar un altre any, un curs nou. He fet un tros més del camí i he anat triant rutes, fent marrades. Algunes han estat equivocades, i he hagut de tornar al camí principal. D’altres m’han portat a llocs impensats. He dormit, moltes nits, a la clariana. He dubtat. He pres decisions, finalment, i he encertat, de vegades. He fallat uns quants cops, no ho nego pas. M’he culpat dels errors, però no massa. M’ha tocat el sol a la cara. He nedat en l’aigua salada, m’he mullat els peus i he escrit poemes d’amor. He escrit també poemes amb ràbia, i poemes alegres. He sentit, molt profund, el dolor. He plorat. La cicatriu m’ha fiblat, a batzegades. Però també he fet l’amor amb el cor. I he estimat.   

He rigut molt. He patit. He viscut fins al fons, m’adono, ara. Avui ja és set de setembre. I de debò espero, impacient, el capítol següent que la vida m’ha preparat.