Bec per la casa devastada
pel dolor de la meva vida
Anna Akhmàtova (1889-1966), “L’últim brindis”
Si tingués més llàgrimes, ploraria. El problema és que ja no me’n queden, i les poques que resten me les guardo per mi, de record. Si em permets. Si en tingués més, però, per tu, ploraria. Suposo que és que t’estimo, ja ho saps. També sé que m’estimes, ja ho sé. T’ho dic per si ho dubtes, algun dia.
Però la pena. La pena que tens no és la meva, la que tu bé coneixes, que va i ve com marea de lluna, i em permet avançar amb alegria.
La teva és més singular. Protegida entre cotó fluix en un potet tot de vidre, com una mongeta. Mulles i tanques el tap, l’alimentes fidel mentre proves, en va, d’oblidar-la. I ara vinc i obro el tap, ben podrit, ben pudent. La mongeta no hi és, ho has vist ara? Sents l’aroma de vida que penetra pels porus? Potser et sembla un miracle, somia! Recorda bé el que et dic: farà mal, algun dia, quan entri, aquest aire tan pur. T’ho anuncio. L’has de fer circular per dins teu, a la sang, ha de ser part de tu, sense ser-ne l’essència.
La pena meva ja és sang aclarida. Un racó, al llagrimall, el mantinc, souvenir de la vida. Ja en tinc poques, de llàgrimes, ara. Però si en tingués més, per tu, per tu sí, ploraria.
Núria Busquet Molist 
Carn viva, com quan s'esber-la un ungla i fa veure les estrelles cada cop que ensopega..No sé si escrius per tú, per un amic, per a ningú..nomès sè que em toca…aixi que t'escric aquestes ratlles per dirt'ho, que em toques, xiqueta…i no ho fa qualsevol. Un petò
M'agradaM'agrada