Res no omple aquest buit.
Ni la sang d’aquest cor ple d’espines
que esgarrinxen el dèbil fil groc que em sosté.
Ni tres incipients ànimes humanes
en el doblec d’un úter suau, com llençols a trenc d’alba.
Ni el tèrbol poema llunyà
que ensutja miralls que em retornen l’imatge.
Ni el meu cos reflectit, estranger,
lleuger i transparent, un miratge.
Ni la meva tortura, i la ràbia, i el càstig punyent.
Ni les mans enllaçades,
i ell, dintre meu, mirada suspesa, silent,
dubtant si m’estima. Ni el somriure sincer.
Ni l’evidència terrible que no sóc la dona
que hauria de ser.