Avui m’he begut una ampolla (sencera) de vi. I aquí, asseguda, amb els ulls pesant figues, la pàgina blanca, immaculada, només podria parlar sobre gent que jo sé, i que ells saben. Amics, coneguts, i aquell home que vaig estimar i que n’estima una altra, i aquell home que no estimo i m’estima, i aquell altre que estimo, que voldria estimar-me i no pot, i aquell que jo sé que m’estima i no ho diu. I aquell que començo a estimar i desitjo, anhelo, desespero, perquè sigui el que sembla i ell també m’estimi a mi. I sí, d’aquells tants per qui sóc especial, com ells diuen, i que em tenen allà, en un racó. Gairebé invisible. Quan la vida els fa mal, em convoquen a la festa. I la resta del temps sóc un fons d’armari més que rodó.
Fes-me teva, t’ho prego. I quines ganes que en tinc, demà vine. I com trigues a contestar els meus missatges i quina barra que tens, amb tant de temps que no trines. I va home va, no fotis, que no m’has dit res en tres mesos. Que t’enyoro, que em fascines. Què m’estàs explicant, que porto temps esperant-te. I què fas avui? Nens. I avui? Un amic. Un amic? Que s’aguanti. Que no. Que sí. Que no cola. T’esperes. Cinema. L’amiga. L’amic. És un nou. I t’agrada? És clar. I fes-me teva. Fes-te meva. No et fa il∙lusió? Però jo estic a l’armari i espero que aquell que començo a estimar em converteixi, per fi, en vestit de primera comunió.
Una pàgina en blanc, amb una ampolla sencera, t’inspira. Et convida a l’acció. Però en definitiva, és ben fàcil. La pàgina en blanc, si us hi fixeu, parlaria, i parla, del que parlem tots. De lligams invisibles, de sexe. D’éssers fràgils intentant superar el dolor. De soledat. De persones. D’amor.
Núria Busquet Molist 