Sotjant rostres somrients amb el recel que provoca el desconegut, anhelem impacientment l’esgarrap del destí. Mirem de trencar gels imaginaris glaçats per segles de sospita.  Amb escalfors supèrflues de vespres planyívols. Sospitem arestes en l’altre que són estelles als nostres topants. Furguem amb calma mots traçats abans per trobadors pretèrits entre escorrialles brusents en jardins apedaçats i esquerps. Molles de mitges veritats que voldríem senceres decoren la taula del nostre sopar. Xops de raons indignes papallonegem per obtenir un caramull de vides que no som. Obtenim, ens sembla, nueses esbadellades i espases en baina. Realment, som sols i llunes apamant les nostres penoses soledats.