Embrions, tots nosaltres. Miquetes de sang i d’escates, trossets de l’un i de l’altre, sense vida per separat. Nedant en el líquid amniòtic de les nostres mares no essent realment, només esperant. Bategant, potser sí, algun dia. Però mentre érem inerts, vocables encara per pronunciar, sense batec constant, ni sang a les venes, no érem res, realment. Només simples projectes de vida per estudiar.

Elles, les dones que ens portaven a dintre, ens volien o no, ens podien o no, ens estimaven. O no. Però eren. Eren elles, i nosaltres no. Si mai no haguéssim estat concebuts, si aquell embrió que érem no hagués estat, molt més tard, una vida, no haguéssim nascut. No haguéssim. Res més. No haguéssim. I no passa res. No haguéssim i no passa res.

Si haguéssim viscut per la força d’una llei que ens obliga a ser orfes d’idees, si haguéssim tingut una mare culpable del seu pecat. Si haguéssim cregut que el seu cos és, només, un receptacle, on posar bocins d’home i fer-ne humanitat? Això? És això el que hauríem volgut? Fer dones esclaves de la seva natura, obligant-nos a tots a ser vides, quan érem, només, projectes de vida per estudiar.