Si haguessis fingit,
l’estiu que vam viure podria haver estat la postal d’una cala
amb velers i banyistes surant en jocs d’aigües tornassolades.
El sol a la cara, la sorra enganxada als peus molls del futur
no farien aquell mal tan amable, que és el frec del teu tacte.
Podries haver-me jurat, com fan d’altres, que m’estimes de cor.
Que el meu cos, dessota del teu, és de sucre i de melmelada.
M’hauria esborrat afanyosa tot rastre de mascle aliè
esbandit els pors de la pell amb lleixiu, raspat les entranyes,
per poder ser més teva, si no ho era prou, ja m’entens.
Si haguessis fingit molt de temps, t’adverteixo,
hauries sentit, escruixit, l’udol de dolor del meu pit,
en alguna ocasió. I jo hauria fet meu, aleshores,
més d’hora que tard, com caldria, aquell adagi impossible
que diu sou iguals tots els homes, incapaços humans de capir
la meva natura corrupta. Que l’amor que tu sents no era pas
com l’amor que jo sento. Que sí, tens raó, érem molt diferents.
Podries haver sentit, de bon grat, el batec entremig de les cames,
amb la llengua roent de plaer, i cridar-me amb un sol moviment
dels teus dits, oberta al davant, davant teu, disposada.
Si haguessis fingit finalment,
un amor que senties a mitges, com hauria fet qualsevol,
t’odiaria a hores d’ara per haver fingit ser qui no eres
i tu m’odiaries també, per haver estat estúpida, toixa,
i no haver-me adonat que fingies l’estrofa que corejaves.
I la tendra i remota postal que ara veig de tots dos a la cala
d’un poble de costa amb estiu de velers i aigua tornassolada,
seria sòrdida, obscena i basardosament trista, com qui evoca l’estiu
i l’amor i la joia de viure quan el fred té ja olor definida
i el sàdic hivern es respira, expectant, des del llit d’un suïcida.
Núria Busquet Molist (22/10/2013)
Núria Busquet Molist 