La gallineta ha dit que prou

Jo no vaig triar néixer aquí. Tampoc, imagino, ho van fer els meus pares, simplement em van fer néixer al lloc d’on ells eren. Quan vaig néixer, no portava implantat un xip d’espanyolitat. Això sí, me’l van implantar quan van poder, al registre civil, a la seguretat social, no fos cosa que se m’oblidés. No vaig triar que els meus pares em parlessin en català i que per tant aquest idioma es convertís en la meva llengua materna. De debò, no ho vaig fer per fer la punyeta a ningú, és la llengua amb què vaig aprendre a designar les coses i a ser persona. I no crec, tampoc, que els meus pares ho fessin per tocar els nassos a la gent de Palencia, simplement, era la seva llengua, la llengua amb la que ells havien après a designar les coses i a ser persones.

Jo no vaig triar sentir-me catalana, i no espanyola, perquè els sentiments no es trien, els sents. Un no pot obligar-se a sentir una cosa, ets el que ets, independentment del que diguin. I sí, a la pràctica, sóc espanyola, això diu el meu DNI. Però no me’n sento. I no crec que hagi de donar massa explicacions sobre aquest fet, perquè seria com demanar explicacions de per què t’agraden els macarrons o per què t’agrada el color rosa. No ho fas per anar en contra dels que els agraden els fideus, ni dels que els agrada el color blau. Són sentiments, és el que sents. I el que sents, en el fons, és el que realment ets.

I quan el que tu realment ets no està d’acord amb el que volen que siguis, t’has de rebel.lar. Perquè si no ho fas, la frustració et paralitza fins a tal punt que et quedes immòbil i deixes que abusin de tu fins a límits impossibles de descriure. Indefensió apresa, em sembla que en diuen. Algú em va dir l’altre dia que deixes que els altres et facin tot el que tu mateix et faries. És una simple qüestió d’autoestima. Quan et recorden constantment que dolent que ets, que malament que fas les coses, que egoista, que insolidari, t’ho acabes creient i et culpes a tu mateix de l’abús que altres t’infligeixen.

La nostra autoestima col.lectiva, com a nació, està al límit. Han abusat de nosaltres i ja no ens podem estimar menys. Hem de rebel.lar-nos o esperar la mort com a poble, que pot ser lenta, però que arribarà, tard o d’hora. De nosaltres depèn que els nostres fills tinguin més autoestima que nosaltres. Estarem construint la seva herència. Al carrer. Dimarts, 11 de setembre de 2012. Que no hi falti ningú.

Què vull


Vull ser lliure de prendre les meves pròpies decisions com una adulta, i no ser considerada una nena menor d’edat.

Vull estar amb els meus fills el temps necessari per no sentir que no participo del seu creixement.

Vull compartir les tasques de la llar amb la meva parella, sense haver de sentir que tot el pes de les decisions recau sobre meu.

Vull disposar dels meus diners lliurement, sense haver de donar explicacions a ningú de com me’ls gasto.

Vull treballar i realitzar-me a la feina, i no cobrar menys que un altre que val menys que jo però que, ves per on, té un penis entre les cames. O una altra que, ves per on, li agrada més físicament que jo al jefe de torn.

Vull donar la meva opinió sense que els altres de la taula (homes la majoria, però no tots) em mirin amb condescendència.

Vull que les dones majors de 50 anys que m’envolten, deixin d’emocionar-se perquè la meva parella un dia al mes agafa una planxa. I que deixin de recordar-me la sort que tenim i que poc que em puc queixar. I que deixin de dir-me que elles mai van tenir la SORT que jo tinc.

Vull que la meva família deixi de pretendre que seré jo qui s’ocuparà de comprar tots els regals de Nadal, i els d’aniversari, i tots els regals que facin falta.

Vull que em reconeguin la feinada que suposa passar les tardes amb tres nens petits.

Vull estar sola de tant en tant. Vull ser egoïsta més sovint.

Vull ballar. Vull riure. Vull veure les meves amigues.

Vull que em deixin de recordar constantment que sóc una dona. Ja ho sé, demano massa.

Marató


Fa un temps, quan mirava la meva vida en perspectiva, la veia com una cursa de 100 metres. Estava acabant la primera meitat, i encara portava l’embranzida del principi. Estava convençuda que arribaria al final de tot cansada, però que tot hauria anat ràpid, hauria estat fàcil i recte, molt recte. 

Em desperto aquest any 2012 i ja no veig la cursa de 100 metres, amb la meta davant meu, acostant-se. Ara veig una marató, llarga, pesada, difícil. Ara sé que arribaré al final molt més cansada del que em pensava, i que algunes vegades creuré que no tinc més forces per continuar. Estic, penso, en el primer moment en què un dubta de si podrà acabar, em falta l’aire, tinc ganes de parar i respirar una mica, per continuar després. Estic cansada, esgotada.

Com la majoria de nosaltres, pensava que això de la crisi seria més fàcil, que no ens afectaria gaire, que ens en sortiríem tard o d’hora. I com la majoria de nosaltres, m’he despertat un bon dia i he vist que va de debò, que les passarem magres, que més val que ens espavilem. I després d’anys dient que tot petaria amb cara de suficiència, desitjant que ho fes perquè tal com anava el món no era sostenible, després de pensar que aquells que es passejaven pel carrer enorgullint-se de la seva ignorància enfilats en un BMW tard o d’hora acabarien al lloc que els correspon en una societat sana i responsable, ara resulta que tot ha petat, però és clar, ha petat pels del BMW i per nosaltres, testimonis perplexos i resignats de la Disneylandia eterna en què es va convertir l’Espanya plural i la Catalunya estatutària. 

La cara que portem no és de sorpresa, és de llàstima per nosaltres mateixos, que vàrem haver de córrer els 100 metres perquè era la única cursa que hi havia i ara, quan ja hem arribat a la meta, resulta que ens diuen que no, que era una marató i que hem de seguir corrent, traient el fetge per la boca.

Culpabilitat

Em sento culpable perquè vaig iniciar un blog fa temps i no tinc temps d’actualitzar-lo. Em sento culpable de no dedicar prou temps als meus tres fills i a la meva parella. Em sento culpable de no anar prou al gimnàs, amb el que pago. Em sento culpable d’haver estudiat tantíssim per acabar fent una feina que no m’omple. Em sento culpable de sentir el desig irrefrenable de dedicar temps a l’escriptura i dedicar el meu temps sense nens a planxar la roba. Em sento culpable d’haver tingut tres fills i haver perdut part de la meva llibertat, i em sento culpable de pensar això, a la vegada em sento culpable de no tenir més fills, amb l’alegria que em dónen. Em sento culpable de no trucar prou sovint les meves amigues, ni quedar amb elles tot el que seria desitjable. Em sento culpable de no ser més comprensiva amb els meus pares i no dir-los prou sovint que els estimo. Em sento culpable de tenir trenta-sis anys i seguir pensant què faré quan sigui gran. Em sento culpable d’haver dedicat la meva joventut a divertir-me i no pensar en el futur i també de no haver disfrutat prou quan era més jove. Em sento culpable de no haver estat prou valenta en certs moments. Del que em sento més culpable, però, és de sentir-me tan culpable, amb la feinada que tinc cada dia…

Superwoman

Ser o no ser, vet aquí la qüestió… Sóc conscient que aquest post no serà el més original que hauré fet mai, tenint en compte que és probable que hi hagi almenys 10 milions de posts com aquest en tots els blocs del món i part de l’univers. Algú s’ha preguntat per què? Perquè milions de dones cada dia es pregunten què he fet jo per merèixer això i es responen “tenir fills, collons!”

Puc dedicar línies i més línies a debatre la culpabilitat intrínseca que sent una mare que deixa els seus fills per anar a treballar, el malestar que et provoca haver de dissimular que disfrutes treballant, però també estant amb els teus fills. N’hi ha que decideixen, simplement, deixar de treballar. Si poden i estan convençudes de la seva decisió, endavant. Que sàpiguen que és una decisió que han de pensar bé, perquè el món del treball no està preparat per les desertores, i tard o d’hora, si el que volen realment és treballar, aquesta renúncia els passarà factura. Per no parlar del fet que, a partir d’ara, com que no tenen un treball remunerat, passaran a ser mestresses de casa full time. Ja no podran reclamar la seva part de temps lliure, l’ajuda indispensable de la seva parella, perquè oh! no treballen, per tant, tenen tot el temps del món, per tant, la feina de la casa és seva i només seva, per tant, ni vespres, ni caps de setmana ni vacances ni festius. Ja ho sé, ja ho sé, em direu que igualment les que treballen ho acabem fent. Ho sé, però almenys nosaltres podem dir: “escolta, que jo també treballo, eh?” Però si no cobres, no treballes, és així com ho veurà la resta del món, i això a algunes les farà sentir inútils i desgraciades, i se sentiran culpables i culpabilitzaran marit i fills d’una decisió que van prendre elles amb la millor de les intencions. Estic generalitzant, ho sé, però s’han de tenir en compte totes les variables.

Després estem les que volem treballar. En el meu cas, i per decisió meditada, tinc una reducció de jornada que em permet estar a casa a les tardes. Tot va bé mentre va bé, però quan va malament, va molt malament. La nena té cagarrines, el nen té febre, la gran té mamitis aguditis. El món s’atura, l’angoixa s’apodera de tu. La teva mare està de vacances. A la sogra no li pots deixar els dos petits. La parella no pot faltar a la feina i tu… si faltes un dia més no cal que tornis. Qui la ballarà la coqueta amb sucre, qui la ballarà eixerit serà…

Coloques el nen a la guarderia perquè ja no té febre i et baralles per poder-lo deixar, perquè les guarderies tenen unes normes tan estrictes que has de passar trenta controls mèdics abans d’entrar-hi. La petita amb la sogra i la gran, la gran l’abandones a la seva sort a l’escola, plorant com una madalena. Ja li està bé, per estar sana…

I tu arribes a la feina traient la llengua per la boca i plorant com una madalena pensant què he fet jo per merèixer això, i tens la temptació de dir “tenir fills, collons!” però no ho dius, perquè saps que no són els fills, el problema. El problema és que ningú entén per més que ho intentis que ho pots fer tot, és clar que sí, però amb calma, amb paciència, i amb ajuda. Ningú no t’ho posarà fàcil, si vols treballar. Hauràs de lluitar constantment contra molins de vent, voldran que ho deixis, que t’estiguis a casa com han fet altres abans que tu. Però ets tossuda i persisteixes, i quan arribes al final del dia i has fet la teva feina (per la qual cobres), i tens els nens tranquils dormint t’adones que, diguin el que diguin, ets una superheroïna…