Vull estar amb els meus fills el temps necessari per no sentir que no participo del seu creixement.

Vull compartir les tasques de la llar amb la meva parella, sense haver de sentir que tot el pes de les decisions recau sobre meu.

Vull disposar dels meus diners lliurement, sense haver de donar explicacions a ningú de com me’ls gasto.

Vull treballar i realitzar-me a la feina, i no cobrar menys que un altre que val menys que jo però que, ves per on, té un penis entre les cames. O una altra que, ves per on, li agrada més físicament que jo al jefe de torn.

Vull donar la meva opinió sense que els altres de la taula (homes la majoria, però no tots) em mirin amb condescendència.

Vull que les dones majors de 50 anys que m’envolten, deixin d’emocionar-se perquè la meva parella un dia al mes agafa una planxa. I que deixin de recordar-me la sort que tenim i que poc que em puc queixar. I que deixin de dir-me que elles mai van tenir la SORT que jo tinc.

Vull que la meva família deixi de pretendre que seré jo qui s’ocuparà de comprar tots els regals de Nadal, i els d’aniversari, i tots els regals que facin falta.

Vull que em reconeguin la feinada que suposa passar les tardes amb tres nens petits.

Vull estar sola de tant en tant. Vull ser egoïsta més sovint.

Vull ballar. Vull riure. Vull veure les meves amigues.

Vull que em deixin de recordar constantment que sóc una dona. Ja ho sé, demano massa.