Corre pel bosc quan ja es fa de nit, guaitant de reüll el capvespre rogenc de tardor. Corre pel bosc amb música a les orelles que acompanya el ritme dels peus. Pensa en la vida que porta, superficial i vàcua, però és que ara viu el moment. Pensa que afronta el buit de la seva existència escrivint, i fent sexe, bevent, ballant i rient. Pensa que sovint se sent perduda. I molt sola. Pensa, sense cap dubte, que és una supervivent.
Corre pel bosc amb la seguretat que dóna saber que mai més tornaràs a patir. Ni a voler-te morir. Ni a tenir aquella angoixa que et parteix l’ànima en dos. I això la fa sentir forta i seguir. I mantenir-se a redós. Pensa en la carcassa de ferro que l’envolta, que, quan la vida fa mal, deixa sortir.
Corre pel bosc, ara ja de nit, i plora, perquè sap que el que pensa no és cert. Sap que l’armadura caurà un dia, i haurà de tornar a viure amb el seu cos, tendre i fràgil, al descobert. De fet, i per això plora, sap que ara ja, de vegades, petites punxades exactes arriben a tocar pell. Sap que la cuirassa poc a poc va caient, i que és ella mateixa qui la va deixant caure, de pur cansament.
Corre pel bosc, esbufegant exhausta, en un inspirar i expirar que li sembla etern. Amb la vida circulant dins seu, llença per fi la cuirassa, i amb el delicat cos, ja lliure, corrent, sent l’aire fred a la cara, anunciant l’hivern.
Corre pel bosc, i la música de les orelles acompanya el ritme, ara ja plàcid, dels peus.
Núria Busquet Molist 