La Danaïde* (Auguste Rodin)

De travertí, jo sóc a voltes, o de marbre de Carrara, segons el vent que em bufa a dins i les miquetes d’altres roques que em fan d’unió de tots els mals que m’han fet marbre. No m’és hostil, la pedra freda, fa de cuirassa quan desgela l’oceà i arma afilada quan algú m’intenta entrar. Quin fred el marbre, quin fred de nit! De tant en tant, arriba algú i m’entreveu el cor humà, quan transparenta la duresa, un joc de llums de mitja tarda, que em fa translúcida i s’acosten, algú s’acosta i mira endins. Endins del seu reflex em veu i pren punxons, escarpes, masses, filaberquins i amb nervi agut repica a fons repica a fons mirant endins amb el coratge de la inconsciència i amb la inconsciència de l’amor. Dies i nits, dies i nits, fins que un bon dia el tros de pedra ja té la forma d’una persona, i dits i mans de mida humana em fan ben seva. Obsedit, l’home de carn ja ha fet el marbre que somriu. I esculpits d’amor vivim, ésser de carn i ésser de marbre, acaronada de buixarda. Amb cor de múscul burxa endins, i omple la gerra. I anem omplint un cos de marbre estès a terra, un cos glaçat, un fred per sempre, sempre brillant, sempre perfecte, el cos de marbre congelat.

*Les filles de Dànaus, les Danaides, van ser condemnades a omplir eternament una gerra sense fons, per haver mort els seus joves esposos durant la nit de noces.