“que el fluir del meu semblant em faci més lluminós”
Rainer Maria Rilke

“Smile like you mean it”
The Killers

INTERPRETACIÓ: Pànic escènic.

—

Vaig somiar que em queien les dents. No de cop, netament, com els passa als nens quan perden les dents de llet. No. Se’m feien malbé a poc a poc, se m’esquerdaven i m’anaven caient a trossets. Realment angoixant.

He llegit que somiar que et cauen les dents pot indicar inseguretat per una situació que estàs vivint. Dubte. Perdre el somriure: perdre’m a mi. El somriure és la cuirassa. Somriure és dir a un altre que ets inofensiu. O dir estic conforme, o tot em va bé. Fer feliços els altres. No és maco, això? Si em cauen les dents, deixaré de somriure, i si deixo de somriure, seré sospitosa d’amagar alguna cosa: la pena, la ràbia, la melancolia. Un núvol negre sobre el meu cap humà femení simpàtic i impecablement maquillat.

Anàlisi avançat absolutament racional: tinc por de no agradar els altres, tinc por de no semblar inofensiva? Somric perquè vull o per por que descobreixin la negror que em pressuposo? Manca d’autoestima? Per què em cal agradar per sentir-me agradable? Somric perquè sóc feliç o perquè no ho sóc gens? I si somric perquè sóc infeliç, cal somriure? O bé: no és somriure la millor manera d’enganyar l’esperit i actuar contra la pena? No hi ha una resposta racional a un dubte emocional. Només sé que vaig somiar dents que em queien.

Conclusió final sobre el somni: contra la por, contra la pena, cal somriure. Dius estic trista i somrius, dius em sento insegura i somrius. Amb pintallavis o sense. Amb els ulls negats de llàgrimes, si cal. Cal sortir a escena ensenyant totes les dents. Les fotos quedaran molt millor al final del recital. Seran molt més etiquetables, on vas a parar…