I tot allò que som. Les millors obres de Bach. Una cadira verda amb entapissat marró. Teclejar amb les mans de fang i la facilitat del setge de la soledat que omple la distància entre el que ets i el que som i el que t’han fet. Sense saber-ho. L’orgue que emplena saltirons i la resiliència d’un cristià assegut a primera fila de la missa.

Què ens fa el que som? Com evolucionem cap a una vida indefinida i ens conformem amb el que ens donen: caixa de morts que et repeteix, en el teu pit, que ja s’acaba, que retalles, amb tisores, punta rodona, cada dia, no, no, no i no, per què t’ha de perseguir de nit, quan estàs sola (no te n’adones?) entre la fosca felicitat del teu debat de prendre mots d’algú que ja no és o agafar els teus.

Per què són tan difícils, ells? Per què, no puc tocar-los? Què és aquest fugir constant d’allò que sóc? I més temps passa, ho entens millor i fan més mal, més punxeguts i ja no tenen aquella gràcia, perquè no penses, sinó que fas, com no has fet durant anys de pensar, de pensar, de pensar. El violí, de tant tocar, et fa més llesta i es torna veu, i pots cantar, només veus lletres, i caminar, com deia el poeta: escriure i caminar i caminar i escriure com si les herbes no fossin altes, i desvariessin entre els arbres, cap a la dreta, i caminar.

Que bé que estic, et dius, que bé que em sento, ara sóc gran, i sé que el que sóc, no hi ha resposta, la creu que portes és un mirall. El so de fons i l’esquena resguardada de l’absurd, perquè no et cal conèixer el cos, ni la història de la ràbia, quan hi ha llimona, matèria hostil que no existeix, quan estàs bé, només ets tu, la ment la ment, i tot el temps, que ets tu, tu, tu, el temps, i el temps, i ja de lluny, com un esguard de mala fe: la bogeria. Dosimetria. Dolor apagat que ja no veus, perquè no brilla. Com la columna de colors de Prípiat. Visible en els propers 10.000 anys.