Diana Heeks (Projecte Black Mountains)

Hi ha un quelcom metafòric en el fet d’haver crescut al peu d’una muntanya. El Montseny, amb la seva presència paternal i majestuosa, és un imant tòxic del que costa separar-se. T’atrau i t’atrapa. Té personalitat, la muntanya. La posició d’inferioritat respecte a la grandesa que despleguen els seus flancs et fa sentir petit, indefens, la seva ombra et persegueix. Et fas gran sentint-te exposat. I és estrany, i és una llàstima, perquè podria haver estat, el Montseny, com un far, una presència lluminosa i benèvola. No és el cas. Estic convençuda que porto dins meu l’ombra cruel de la muntanya.

La poesia no deixa de ser una descripció del paisatge intern de cadascú. El primer paisatge real, palpable, defineix et paisatge que se’t va esculpint a dins, amb els anys. El meu és muntanyós, amb una mirada que s’inicia a baix i que fluctua, amb reticència, cap amunt. En escriure un poema, revisc aquesta opressió a dintre meu que em tenalla, m’escanya, i em diu «fes-ho, va, fes-ho, atreveix-te a mirar enlaire» com si no fos més que una súbdita que parla només amb el permís de la muntanya. He arribat a entendre que quan escric dec ser jo, la muntanya: qui parla és el meu propi paisatge. Fa mal, és dolorós i no m’agrada. Però em cal. Com una addicta, me’n cal la dosi necessària.

El Montseny, quan és hivern, queda tapat més que sovint per una capa límpida de boira. Com si algú li hagués posat al damunt un tel que en silencia la part despietada, aquesta visió entre transparències el fa més amable. I encara més: en contades ocasions, pot succeir un fet miraculós: de bon matí, amb la foscor en retirada, apareix, esplèndid, cobert de neu, des de la finestra de la cuina. Llavors sí, el cor em fa un salt: la pedra ha perdut de sobte la negror, n’ha desaparegut la duresa, la muntanya es torna tova, blanca, absolutament estimable. Em deixo agombolar, com si fos una mare que em xiuxiueja, a l’orella: «mira que bonica que sóc, no deixis de mirar-me, no deixis mai d’estimar-me». Somric, com si tingués cinc anys i fos el matí de reis i m’hagués llevat al llit dels pares.

No em passaria mai pel cap, com fa la gent, a carretades, d’arribar-me al Montseny per tocar la neu. Conec perfectament l’esperit que habita sota el mantell fred i bla, al sotabosc, i que es menja els fills que el miren massa. Hi ha gent afortunada, que ha crescut sense una paret al davant, que no té por de l’ombra del pare.

Si el Montseny es lleva nevat i surt el sol, durant el matí es va desfent la neu, i si te’l mires fixament pots observar com apareix, a poc a poc, de sota de la capa nívia, no una ombra: una penombra. És una foscor diferent, perquè aquesta és tota teva: la de l’ànima, la del teu propi paisatge. Escriure un poema, llavors, pot resultar, fins i tot, agradable.