Llavors no diguis que no t’havia avisat

heather hansen

(Projecte HARMONIC, de Heather Hansen)

“Boys only want love if it’s torture
Don’t say I didn’t say I didn’t warn you”

Taylor Swift, “Blank space

Et diran que sóc tota natura, que no sé pensar. Que estic ben sonada, o potser que penso massa, i que, per compensar-ho, no sé callar. Et diran que tinc una energia sobrehumana, que al llit no els deixo ni respirar. Que vull molt, que ho vull tot, que no sé què vol dir descansar. Et diran que tinc un caràcter de mil dimonis, que m’enfado per dins i que exploto després com un volcà. Et diran que ric massa, que semblo ximple, o que sóc massa freda, o massa calenta, estranya, impossible, que vampiritzo tot aquell que em dóna la mà. Que duràs una cicatriu de record, quan tornis a caminar (si és que tornes a caminar). O que mai, mentre visquis, em podràs oblidar. Que crido, que rebento parets amb un somriure, que deixo un paisatge arrasat al voltant. Et diran que no sóc gaire bona si és que n’hi ha hagut tants. Que no sóc dòcil ni fàcil, que la vida que porto no es pot empassar.

Et diré que de tan bona se’m menjo. Que estimo amb força i tendresa tot aquell que se m’acosta. Que tinc tantes cicatrius que no sabria ni quina triar. Que procuro sempre agradar. Que tot és moviment, poesia, dolor i emoció. Que res no m’és fàcil, que el desig i jo caminem agafats de la mà. Que la passió se m’arrapa a l’esquena, que sóc complicada i que no sé aparentar. Et diré que m’estimo menys del que cal i que en fer-ho sembla que en lloc d’estimar-me, el que faci sigui mossegar. Et diré que has d’anar amb compte perquè et puc empassar fàcilment, que no tinc compassió perquè no sé de termes mitjans, que tot és etern, i magnífic, i brillant. Que la vida no la visc per fora, sinó a dins de la pell, i que no puc, que em resulta impossible, ser diferent.

I ara si vols, t’asseus i t’ho penses: o em renuncies o t’hi tires de cap. Però llavors no diguis que no t’havia avisat.

Entra de nit al meu llit i m’abraça

child abuse2

En silenci, obre la porta blindada que he anat construint amb esforç, desordena la casa, i em llevo de matinada amb el cor encongit, el caos regnant al meu temple. Deixa un paisatge arrasat al seu pas, i aquell buit ple d’espines m’esgarrinxa les cames. Un alè esqueixador i el terror d’obrir els ulls. Fa allò que li van ensenyar.

És aquella que a les nits plorava, sola damunt del coixí, impotent. La que les tardes de diumenge, tancada a l’habitació, mirava per la finestra, enyorada, amb el cordill de la cortina deixant-la sense aire, i somiava una vida normal, en calma, mirant aquell arbre. Els jocs de princeses i fades. Dibuixos en blanc i negre directes de l’estómac als dits. Aquella que veia el reflex d’altres vides des del seu fràgil mirall entelat. Aquella que esperava l’eco en el buit “estimeu-me com sóc”, i el silenci la confortava. La que vaig tancar fa temps amb baldó en el racó fred i humit on guardem els records que ens fan mal.

La nena que vaig ser, que sóc encara, que entra de nit al meu llit i m’abraça.

Full de càlcul

Primer hi ha les trenta cel·les on has enumerat la clau de l’èxit de la vostra relació. Hi ha pros i contres, uns al costat dels altres, i al final la suma i resta. Resultat. Després vindrà l’amor, i les nits d’enyor, i els t’estimo i els missatges amagats rere missatges, i sospirs entretallats de tan feliç com ets.

Després, a l’altre full, vaig jo. Aquell record d’un llit tan tou i tendre, que no li cal cap llista per vèncer el primer combat de l’enyorança. I hi ha el meu cos, i el teu embat salvatge a dintre meu, lluitant contra la ràbia amb la llengua, furgant tots els racons fins a prendre’m el crit, i moure’t sobre meu com un cavall veloç en plena cursa, el cos a cos, la pell, suor, la teva olor, preludi càlid de la penetració. I finalment, la meva boca, que és on van a parar tots els records, i tu volent-la mentre jo te la volia, i el meu sexe delirant prop de la teva carn.

Hi ha tots els pensaments de cada dia, les nits en el teu llit contant les vostres cel·les quan realment penses en mi, fregant-me en tu. Cridant.

Tota soleta, una estoneta

Si et passeges massa estona prop de l’abisme, sense deixar de mirar avall, tard o d’hora arriba el dia que et dius que o t’hi llences finalment o t’asseus una estoneta, amb els peus penjant, només una estoneta, només una estoneta, només per descansar. T’han dit que si t’hi llences, surten ales, que pots saber volar, que veure el cel, damunt dels núvols, no té igual. I veus gent anant avall, esfumant-se en la distància, desafiant la teva angoixa i la por de respirar. Tothom sap que ho vas provar. I recordes la caiguda: un cop sec, ossos trencats, fetge espatllat, la sang sortint del nas. Ningú al teu voltant per curar-te les ferides. Caminar coixa pel desert, arrossegant-te per les pedres fins a tornar a pujar.

Recordes tot això, encara que no ho vulguis, quan tornes a ser a dalt i t’asseus a descansar, una estoneta, respirant suau, una estoneta, només una estoneta, percebent amb ulls tancats, ara un ocell, ara una fulla. Se t’asseuen al costat, i et diuen que t’estimen, et conviden a llençar-te i dius que sí, mirant avall, mirant avall, però no, no ho fas. I a la fi es cansen, de tu, de tu, de l’estoneta, una estoneta, només una estoneta, de veure’t descansar. O cauen de sobte, d’una revolada, es llencen daltabaix, empesos pel teu dubte, esperant, amb dits creuats, que els vagis al darrere. Però és clar, no hi vas.

Et diràs que el que et passa és que deus tenir molta, molta por, de no saber, de fet, saber volar. Et diràs que prefereixes seguir a dalt, tota soleta, una estoneta, només una estoneta, tota soleta, prop de l’abisme, una estoneta, mirant avall.

Fuck you very much

 
Se me’n fot tot una mica bastant. Que amb quaranta anys no em considerin madura, haver d’explicar que la maduresa no té res a veure amb les ganes de riure i de viure,  i de consumir-me, i de devastar-me. Se me’n fot. De debò, se me’n fot, de fet, em fa gràcia, que les altres mares de la classe em mirin de reüll, que la meva pròpia mare es disculpi per mi, que la gent parli de mi d’amagat. Entenc que la meva existència és una amenaça per vides ufanes d’elles mateixes i del seu camí gris, recte, marcat. Se me’n fot. Se me’n fot tot bastant, la veritat.

Que alguns pensin de mi que sóc massa fàcil. Que, com que pel que sembla sóc tan, tan fàcil intentin lligar-me. Que creguin, uns altres, que la mida de la faldilla va d’acord amb les meves ganes, que hi hagi qui pensi que la dignitat la tinc, justament, entre les cames. Se me’n fot. De debò, se me’n fot.

Se me’n fot no ser rica. Se me’n fot no tenir una trajectòria vital que faci enrogir de plaer els meus pares, se me’n fot la gent avorrida, tènue, gastada, se me’n fot no ser com tothom es pensava, se me’n foten els plans que altres tenien per mi, i els que jo tenia per mi. Se me’n fot. Se me’n fot ser real, canviar d’opinió sobre la marxa, se me’n fot anar al trot, se me’n fot desbocar-me, se me’n fot tot molt, tot. Tot i tothom. Se me’n fot, se me’n fot, se me’n fot!

Però el que no se me’n fot és haver-me de fotre quan en tinc tantes ganes.

Sense paraules

Com un mantra. De què parles, de la fecundació de les sípies? D’aquell poeta que és el teu arxienemic? O de l’orgasme femení, tu, que entre cames hi tens la columna trajana? Ja ni respires, tan sols somrius i em vols fer riure. I prossegueixes, com si res. Jo, que tinc problemes per contenir-me, que si no parlo rebento, jec a prop teu i no goso respirar, perquè si ho faig podria arribar (cosa improbable) el meu moment de dir quelcom. Però no, no arriba. Sense descans. Com un prodigi de la raça. Parla que parla.

Però sí, sí, em fas somriure, riallades, de fet, i tens aquell podria ser que et fan els ulls i que procures, hàbilment, negar-me, que això només és sexe, que no ho saps? I et pensaves que eres tu, la que parlaves, és que m’animo, fes-me callar. Però no puc. No podré mai. Somriu dins meu, fins a l’estómac, impregnant-me, aquell rostre amagat que tens darrere de la cara. L’home que enyora el seu nen trist i que no sap que hi és encara. Parla que parla. Parla que parla.

I el teu cos nu. L’arruga al front, i el pit pelut de roig, l’olor del coll en acostar-te i abraçar-me. Les nostres pells fregant-se des de fora, sense la roba que, fins llavors, era, bé ho saps, tota cuirassa. La teva pell fregant la meva des de dins, la teva llengua molla, acaronant-me. Sí, exacte. Ara sí, cridant, és clar. Però ja, tots dos, sense paraules.

Simplement, anar fent

Hi ha dies que no puc sortir de casa, perquè les arrels em premen endins de la terra i em requereixen sencera, atenta als plançons de futur, que, de manera una mica racional, una mica desordenada, he anat sembrant pel camí i que ara que m’adono que hi són, sento que he de cuidar-los, regar-los, fer-ne un jardí digne de veure, per no haver de lamentar, més que res, al final, haver dedicat tanta energia, tanta emoció, tan poca raó i alhora tanta preocupació a éssers poc dignes de tant dispendi de vida.

Mentre escric això ara, ells són a dalt, dormint als seus llits petits plens d’infantesa, de joguines, de somnis, de vides possibles, i jo sóc aquí, ben real i pel que sembla impossible, improbable diria, escrivint mentre escolto Pearl Jam i penso que no sóc gens perfecta i per què costa tant.

Els ho he dit tot sopant: que sóc imperfecta, que no en sé gaire, de ser mare, perquè de ser mare, no se n’aprèn. Ni se n’ensenya, tot i que molts volen saber-ne el secret. I ells m’han mirat despreocupats, amb el pa amb tomàquet a la boca, que és el millor que els sé preparar, i m’han dit que igualment ells m’estimaven perquè els havia comprat unes bambes. I que l’entrepà de tonyina en llauna era el seu menjar preferit, i que què passa si no sé fer pastissos, perquè ells ja n’aprendran i me n’ensenyaran. Que a ells els agraden els meus poemes. M’han dit que el meu volcà té quatre fases, i que fins la tercera sóc bona, i a la quarta sóc igualment bona, però aleshores es trenquen els plats. Per això compro la vaixella al Carrefour, els he dit (i bé que faig). I m’han dit que els agrada que sigui la seva mare. I que era molt diferent.

I he begut un altre glop de cervesa i he vist davant meu la seva vida i la meva, totes encara per fer. I llavors no m’ha sabut cap greu no poder sortir, avui, dissabte, de casa, perquè tinc tres vides que rego mentre escric aquestes paraules. No m’ha semblat tan mal pla de dissabte escriure un post al blog, beure un gintònic, llegir dos poemes. Ser com jo sóc i, simplement, anar fent.

En el fons, animals

 

De debò que voldria fer-te un poema, però escriure un poema reclama actitud, una mena de calma abans del clamor de les bales, i no serà el cas. He de dir que fa bo de saber que aprenc, poc a poc, a entendre el que ella em reclama, a crits, desengolfada de tant eco en el buit. Però jugo a tapar-me les orelles i li faig pam i pipa, només per notar-la dins meu, clavant bufetades, enfellonida d’enuig. Pel simple plaer de veure-la desesperada.

Ella guanya sempre al final. Perquè ella, que és jo, té l’instint d’una gasela avesada a les queixalades, crescuda fugint del lleó, rei de la sabana. L’olora de lluny, l’incita, degusta el plaer torbador d’afigurar-li els ullals penetrant-li la tràquea. De cop s’alça, recordant el passat, fuig enllà dels matolls, on el pèl de la bèstia prescriu,  ja no mana, on els narius remots ja no acullen luxúria, fortor. A recer de la crida del depredador.

D’aquí que ara entendràs que després de permetre’m saltironejar, somrient-te pels marges, mostrant-te el coll i de pas, les entranyes, no podria fer-te cap poema. Perquè cal xopar la ploma amb la sang de l’aorta, poder descriure el teu cos sobre el meu, la llei de la selva impel•lint-nos a un canibalisme ancestral. Perquè som una dona i un home. Per molt que ella ens mostri que som, en el fons, animals.

Le vent l’emportera


Infinité de destins
On en pose un et qu’est-ce qu’on en retient?
Le vent l’emportera.

Noir Désir, “Le vent nous portera

Ha localitzat les calces sota el llit. Botes, pantalons, la samarreta, sostenidors. Restes de condons. Aquell desordre, ben enquadrat, és una foto d’Instagram.

En apujar-se la cremallera de les botes veu el rellotge a la tauleta. Les nou. Haurà de córrer i no vol córrer. Ha de portar a reparar els frens. No serà a temps d’arribar al súper i ahir es va quedar sense bolquers. Ell s’entreté amb el cinturó i ella s’espera impacient, però no diu res. Es posa dos clips al cabell, amb parsimònia s’endreça els rínxols, es mira amb calma al mirall. Aquest granet que té a la galta de fa dies no marxa amb res. Caldrà que mengi més verdura. Hauria de menjar més peix. Demà en farà. A la planxa.

Ell es treu la cartera, finalment. Tira el bitllet a sobre el llit. Ella l’agafa i se’l posa a la butxaca. Baixen junts per l’escala. Li fa un petó davant la porta i ella l’abraça, càlidament. “Torna quan vulguis, m’ha agradat”, i ell s’allunya creuant el pati, i ella l’observa, somrient. “Aviat”, diu ell. Diu ella, “sí.”

Tanca la porta, agafa la bossa, surt corrent. En tornar del supermercat, ha de pensar a posar benzina.

Infidelitat

 


Jo, que vaig créixer amb tots dos ulls acostumats a la muntanya, amb el motlle dels turons i el color d’arbre, Turó de l’Home, el Matagalls i les Agudes, i que tancant els ulls, de nit, de dia, sigui a Moscou, a Roma o França puc resseguir-li cada forma i dir que sóc a prop de casa. Jo, que sóc mig dona, mig muntanya, i que el meu cor té escut de roca, i que els meus peus tenen la pols de Santa Fe, de Santa Helena i els pulmons de Sant Marçal. Jo, que dino, sopo i faig l’amor a l’ombra d’un imponent pare, que respiro el seu paisatge, que l’observo amb devoció i que n’escolto cada brot amb fe de cec.

Jo, que vaig pregar clemència a aquest massís de roca i pedra, que li pressento olor d’espígol, que m’és far en nits de vetlla. Jo, que carranquejo amb peus de marbre pels pantans, sentint les fulles a l’esquena, olorant rius i boscos clars, escampant plors desesperats a Fontmartina, pidolant que un monstre tèrbol em prengués. Jo que el porto en vena, a les entranyes, en aquell racó de l’úter, en aquell cantell de l’ungla, en la pell del llagrimall.

És només veure una onada i fer-li el salt.

Tornarà l’estiu


I com qui no vol sentir a parlar de la pluja, haurà marxat un nou hivern. Seràs fèrria defensora de les bondats primaverenques, faràs  debats interessants sobre com n’és d’empipador el fred, com costa tot: sortir de casa, estar al carrer, que si anoracs, que si sabates.

Et queixaràs que tot s’acaba, què fer amb els nens fora d’escola, què fer-ne dels mitxelins nous, la roba et sobra, la pell es crema, cabells destenyits amb el sol. Farà calor, serem feliços. Ja somiaràs en les vacances, prendre cervesa a les terrasses, què fer per la Festa Major, se’t colrarà la pell d’un to d’oliva que lluiràs amb les faldilles curtes i els braços lliures, i el cos, el cos tan nu, tan breu. Sentiràs, de nou, l’olor de platja. Mescla de sorra i bronzejador. Veuràs el mar amb esperança, combat d’onades, el llibre de vuit-centes planes davant teu.

Odiaràs, sí, odiaràs, tornar a entrar al cotxe, volant rostit, complex de forn. Odiaràs no tenir ningú per anar a Menorca, odiaràs les taques fosques a la cara, al coll. I llavors un dia, com qui no ho vol, enyoraràs la calma de l’octubre, aquell fred tou de bon matí.

Vindrà l’agost, després, setembre. I tornarà la pluja. Tornarà l’hivern, tornarà l’estiu.

Sempre viva


Abito sempre qui da me,
fra chi c’è sempre stato e chi non sai se c’è
al mondo sono andato
e al mondo son tornato sempre vivo.

Ligabue, “Ho ancora la forza

Encara em queda força per flotar, per caure per enèsima vegada dins l’aigua congelada, empesa per la mà que m’enganyava. Tinc força per nedar, per agafar-me a un rai de fusta i  aguantar, sentir contra el meu cos la força de l’onada i dir-li no. Hi he anat i hi he tornat tantes vegades que ja ens diem pel nom.

Tinc força per anar tancant les portes al darrere de les meves passes i somriure en sentir els cops d’aquells que s’han quedat allà, dubtant del meu coratge. Posar el peu endavant, tan esgotada que em costa respirar i malgrat tot avançar pel pedregar i arribar al capdamunt de la muntanya. Sí, encara em queda força per mirar la vida cara a cara i escopir, i llevar-me cada dia amb nova saba i fer veure que sé bé què és ser feliç.

La força per combatre la tempesta, la força que fa tòrcer el meu destí. Encara tinc la força per fer fora allò que em crema, la força que em caldrà per no morir. La força de sentir, la força de patir, la força de pensar, de tancar-me en el meu niu per hivernar. La força de curar-me amb la saliva.

La força de sortir a navegar i de tornar-ne sempre viva.

Vegas Pink


Hi ha dies que són Vegas Pink. El pols no tremola ni mica, et sents forta, llimada, ben fúcsia i conjuntada, i no pots posar-te un anell, per no fer imperfecta la perfecció.

En canvi hi ha els dies Cassis Extrême. Si no portes com a mínim un Waikiki Orange què podria anar pitjor? Aquests dies, en posar-te el color, ja sospites que res anirà bé. Et deixes la cartera a casa, perds el tren, arribes tard a la cita, et baralles amb el company de feina, la traducció et surt un xurro i tens un mal de cap d’aquells que no es poden explicar ni fent servir metàfores d’agulles i pals. Quan et lleves pots sentir-te Cream Rio i no fer-ne cas. Però et vesses, t’escampes, el color et desllueix, et veus obligada a retocar-te, una vegada i una altra, passant-hi acetona, insistint, fins que de tant insistir-hi tot és tan terrible que no tens més opció que morir en l’intent o sortir de casa a la brava, despullada, procurant no mirar-te de prop. S’ha de reconèixer: no hi ha comparació possible entre un dia Pearl Bangkok i un Marrakech.

Però el dia Cassis Extrême, aquest dia, val més respirar fons. Fer el mínim que hagis de fer, anar a dormir d’hora i esperar que l’endemà l’esmalt llisqui en harmonia perfecta amb les teves ungles. Talment com si duguessis posat un London Red.

Pessigolles. Orella. Concatenació.

Pessigolles. Orella. Concatenació. Filigrana. Fruïció. Liquen. Xeix. Cavil·lació.

Decideixo dir sí quan voldria dir no, però sí queda bé (és la i, és l’accent?). I després ve la ràbia contra mi mateixa, perquè el sí era un no, però per no dir que no ara et sents una idiota (i torna-hi i torna-hi, castiga’t que encara et queden un parell de centímetres a l’espatlla per rebre l’embat del fuet).

I com que treballes la llengua, saps que els mots tenen significats ben marcats, delimitats pel diccionari. Però sí i no depenen, es contradiuen, depenen de qui ho diu, de qui escolta. Què vols dir, realment, quan dius sí?

Volem agradar tant a la resta que se’ns oblida agradar-nos a nosaltres mateixos. I anem per la vida fent que sí amb el cap i negant amb l’estómac, fins que un dia petem, rebentem la carbassa i per no haver volgut semblar idiotes, acabem sentint-nos-en del tot. Sí vol dir sí. No vol dir no. La resta són, només, paraules.

Princesa reivindicativa


Ja mai més no permetré que un sant de mà allargada em tregui les espines de la tija. Les trauré jo amb els meus dits, una a una, si cal clavant-les a la pell. Hi haurà, potser, perfum de lluna clara a cada agullonada. La sang que en sortirà serà roja i ben meva, i la recolliré amb una cullera, per posar-la en un potet. A la lleixa del darrere, hi haurà potes d’aranya i escups de sargantana.

Ja res no em farà mal, en especial, cap dur cavaller mascle, el llibre no serà mai més per ningú altre. Serà per mi. Hi haurà un pou fons ple de coratge al final del jardí. Seré jo sola, la circumstància. Les passes d’una bruixa que aprèn quan fa camí.

I cada pètal del meu destí tindrà una lletra del meu nom, i quan s’acabin consonants, vindran vocals, després d’això, hi haurà la resta. Passejaré el meu cos rodó que simbolitza la conquesta. No hi haurà prínceps corrent al trot. Seré mestressa de cada cosa. Jo sóc sencera, jo sóc un tot. Mereixo un llibre i una rosa. 

Senyals de fum


Escapces cada paraula en tantes lletres com li corresponen. I cada lletra té puntes i angles i cantells rodons. I cada cantell té un balda que es tanca. I que s’obre, i que es tanca i que s’obre. Un a un, neteges el rovell, obres la cleda i estires el coll. Vols veure-hi a dins. Ho desitges. T’imagines. Que allò que ha escrit és per tu. Que diu el que diu amb cada a, cada ema, cada efa, perquè veu el teu cap que l’observa a través d’una obertura esquifida. I penses potser. I després et dius no i tires el cap enrere, obres les baldes, tornes a veure els cantells, i les puntes i els angles. Lletres. Paraules. Tanques la cleda i esperes. Potser demà veuràs aparèixer, en l’angle ossut d’una te, un senyal de fum que et meni inequívocament al sentit d’una frase.

Un setrill de nitroglicerina


i duia als seus braços la Vida 
com qui duu un nen de bolquers, 
com qui duu un setrill de nitroglicerina…

Vicent Andrés Estellés (1924-1993), “La vida contada a un nen del veïnat”

La vida és cabrona i sovint apareix del no-res per fer-te memòria que és ella qui mana, que és un frau aquella ombra que vas dibuixar alineada amb l’angle de la paret (perquè faci de tu quan les ganes de viure no acaben de ser-hi). Que la vida és el cos, i que el cos és el cor i sovint et fa falta ser cos i menys cap i que visquis, que et cal.

Et permet, perquè li dóna la gana, passar-te setmanes immòbil, hivernant, el cervell fent xup-xup en un bany maria, absent, gaudint d’una borratxera petita, feta a mida, d’aigua del carme amb una goteta d’anís, resistint-te a sentir, anar fent la viu-viu. Però de sobte ve ella i obre el tap rabiós, i com un sortidor destructor tot allò que temies esclata i escampes per fi, en l’aire net d’una incipient primavera la sang, el fel, els líquids pudents amb què havies allisat les parets del teu buit persistent.

Primer et ve la regla. Menstrues. Et desfàs en trossets de cos teu i et rebota a la cara la pretesa racionalitat que et van tatuar amb precisa (i preciosa) lletra lligada a la pell. Et vols neta, polida, sense rastre de cap impuresa? Ets un simple animal a mercè de l’instint, et recorda, cabrona, i no ho deixes de ser ni quan dorms, ni quan cagues, ni quan sents a dins teu l’escomesa del mascle.

I després arriba una altra vida, inesperada, prevista per maig, amb la creu ja marcada amb un llacet blau en el dia exacte del calendari. En ple mes de març, decideix que en té ganes. I empeny fins a néixer perquè sí, li cal. La vida li cal. Li cal tot: primer alè, primer raig de sol, primer tacte de la seva mare.

I avui, que t’havies llevat un cop més, com tots els cops últims que t’havies llevat, amb els ulls enganxats de lleganyes, amb aquella mena de melangia inconcreta que no saps frenar i que sovint t’acompanya, apareix la versió menys cabrona de la vida, escolant-se entre dits, entre cames, en el fil d’un missatge feliç al whatsapp. I de sobte, la vida. Poèticament, explosivament estranya.

Estació Termini


(…) en ramats, defensant-nos les passes,
extremes alarmes alleugeren silencis,
dibuixen al cel l’angoixa, la tempesta terrible
d’ànimes en pena abatudes pel fred,(…)

Gabriella Sica (1950-), “Els transbords a l’estació Termini

Et diré que estic cansada i somriuràs, perquè en definitiva, qui no està cansat, avui en dia? De la feina, dels pares, dels fills, de l’exmarit, de l’exsogra, de la rutina que se’ns menja la sang i ens desfà el cor en filets invisibles que ompliran tot l’espai. Cansada, et diré, i somriuràs i parlaràs de no res, perquè tot ja està dit, quan no hi ha res a dir. Que la nevera és ben plena, avui que  és dissabte, que si creixen els nens, que si la vida passa, i no és pas tan llarga, oi que sí, te n’adones? Que no som res, això passa.

Que cal coratge per posar el peu al terra fred cada matí, i veure-ho tot amb el color real, que és el color que veuen aquells que dormen a la cambra del costat. Si no fos per ells, seria gris, negre i blanc. I ells no es cansen mai, mai, de viure, ni et diuen que s’aturarien a l’andana i es quedarien a l’estació unes quantes hores veient com el tren reprèn el trajecte. Ells no creurien el que tu saps de sobres: que l’estació més immediata trigarà molt a arribar i que no hi ha cap garantia que sigui càlida, tranquil·la, i sobretot, que sigui un lloc prou feliç on poder-te aturar.

I és això, realment, el que em cansa, aquesta mandra d’aixecar-me del banc de fusta quan soni el xiulet del revisor. La manca d’il·lusió per la nova parada, quan ja et saps de cor cada estació. La certesa de saber quina és la darrera. El sotragueig constant, convuls i feble, els veïns de vagó que destorben la visió del paisatge, l’avorriment, el mareig  i la nàusea.

De tot això, estic cansada. I de saber que no puc aturar-me una estona a descansar, perquè els que no veuen en blanc ni negre, sinó en color m’esperen al tren de l’andana. Perquè en el fons, el viatge m’agrada. Perquè m’apressa el xiulet el revisor. I perquè sé que tots els transbords són possibles a l’última estació. 

Repintar


Hi ha una pedra amb floretes pintades. Sortint per la porta, a  l’ombra d’un sol que delata la primavera incipient, m’assec al pedrís. Anul·lar-me. Per amor, renunciar a ser persona. Acceptar allò que, a ulls d’altres, és la normalitat. Acceptar.  Que igualtat és un mot invisible, aliè a la meva persona. Esperar. Que les meves filles no hagin de viure la decepció de veure, per pròpia experiència, com un mot primordial esdevé invisible.

Observar. Cada dit de la pedra té un color diferent. Les nenes, de rosa, els nens, de blau cel. Les nenes princeses que esperen el príncep i ell, que les ha de salvar. I el príncep té por de no ser prou mascle i es converteix en un monstre per poder ser tan fort que pugui matar el drac de la seva tendresa, les emocions que el farien més feble, però més humà. I la princesa s’entrega, adormida al bell mig de la clariana, per l’encís d’una dona, més lliure que ella, més humana, que és el mirall que, odiós, li mostra la cara.

Pensar. Que en posar-te el vestit de princesa, renuncies a la rodonesa de les teves galtes, aquell vestit llarg fet a mida, i et pentines els rínxols perquè ningú no pensi que ets com la bruixa que et va enverinar. Dubtar. Perquè saps que el que fas va contra la teva natura. Sentir. Que no hi ha cap lligam més enllà del teu propi destí. Cap més embut que la teva cintura.

Repintar. Una i altra vegada la pedra de l’entrada de casa. Buscar. Una nova manera d’explicar-te el conte. Trobar. Princeses amb rínxols, i homes rebels que es pinten les ungles.  Compartir cos i ànima amb prínceps indignes dels contes, amb bruixes.  Empassar-te el verí. Descobrir. Que no és més que maduixa. Sortir. A la porta de casa, a veure la pedra pintada amb floretes decorant el jardí. Recordar. Qui no vas ser aleshores i qui ets ara i aquí.

Cada dia és diumenge


Everyday is like Sunday
everyday is silent and grey
Trudging back over pebbles and sand
and a strange dust lands on your hands

Morrissey, “Every day is like Sunday

Avui que tot és trist, fins i tot la tristor d’estar trista, caldria que fes memòria dels moments de tristesa pitjors, els moments de l’angoixa absoluta, la visita a l’infern, aquell monstre de nit i de dia olorant-me la por. Però no. Em recreo pensant en la tristor plàcida, inconcreta, la de l’arbre que cau, la de la dona gran que s’apaga, la d’aquell amor tendre que no et va arribar a trencar el cor però que enyores. La d’infants que juguen aliens a la mare que plora, la de les vides tristes d’aquells que no saben ser humans i que enganyen. La d’amics que no estimes però que vols conservar. La d’amants que t’estimen i no pots estimar. La tristor d’aquell sexe roent sense vida, la del sexe amb amor, la del cor congelat, incapaç de trobar una sortida.

I potser sí que ploro i dic que estic trista perquè tot em sembla, de fet, molt trist. Però ric tot seguit i m’incorporo i demà ja serà un altre dia, i ballo pel passadís i quedo al final amb el noi que m’estima i que no he d’estimar perquè si ho faig, serà tot molt trist. I anem al llit i tinc un orgasme majúscul que faci impossible tornar a respirar fins al cap d’una estona. Somric. Sí, potser demà seré molt, molt feliç, tan feliç que esclafiré per les cantonades, llegiré Sylvia Plath sense el cor avançant per la tràquea, pintarem la paret de l’entrada i sentiré un xiuxiueig (és ben boja la mare). Potser algú em dirà que val la pena tot plegat. I, convençuda, li donaré la raó. I esmorzaré amb un amic despullada, i escoltaré aquella cançó. I mirant el Montseny que m’espia de dia i de nit, ompliré fins al fons un pulmó, després l’altre, i quin mal que farà, ser tan, tan feliç!

I demà, quan tot sigui feliç, fins i tot la felicitat de sentir-me feliç, voldré fer memòria dels moments de joia millors, sentiré un cop més la fiblada, i així tornaré a estar trista de sobte, sentir-me molt trista, que tot sigui molt trist, fins i tot la tristor d’estar trista.

Serà com si cada dia fos diumenge. Com tornar a la ciutat de la costa que es van oblidar de bombardejar