Escapces cada paraula en tantes lletres com li corresponen. I cada lletra té puntes i angles i cantells rodons. I cada cantell té un balda que es tanca. I que s’obre, i que es tanca i que s’obre. Un a un, neteges el rovell, obres la cleda i estires el coll. Vols veure-hi a dins. Ho desitges. T’imagines. Que allò que ha escrit és per tu. Que diu el que diu amb cada a, cada ema, cada efa, perquè veu el teu cap que l’observa a través d’una obertura esquifida. I penses potser. I després et dius no i tires el cap enrere, obres les baldes, tornes a veure els cantells, i les puntes i els angles. Lletres. Paraules. Tanques la cleda i esperes. Potser demà veuràs aparèixer, en l’angle ossut d’una te, un senyal de fum que et meni inequívocament al sentit d’una frase.