Si et passeges massa estona prop de l’abisme, sense deixar de mirar avall, tard o d’hora arriba el dia que et dius que o t’hi llences finalment o t’asseus una estoneta, amb els peus penjant, només una estoneta, només una estoneta, només per descansar. T’han dit que si t’hi llences, surten ales, que pots saber volar, que veure el cel, damunt dels núvols, no té igual. I veus gent anant avall, esfumant-se en la distància, desafiant la teva angoixa i la por de respirar. Tothom sap que ho vas provar. I recordes la caiguda: un cop sec, ossos trencats, fetge espatllat, la sang sortint del nas. Ningú al teu voltant per curar-te les ferides. Caminar coixa pel desert, arrossegant-te per les pedres fins a tornar a pujar.

Recordes tot això, encara que no ho vulguis, quan tornes a ser a dalt i t’asseus a descansar, una estoneta, respirant suau, una estoneta, només una estoneta, percebent amb ulls tancats, ara un ocell, ara una fulla. Se t’asseuen al costat, i et diuen que t’estimen, et conviden a llençar-te i dius que sí, mirant avall, mirant avall, però no, no ho fas. I a la fi es cansen, de tu, de tu, de l’estoneta, una estoneta, només una estoneta, de veure’t descansar. O cauen de sobte, d’una revolada, es llencen daltabaix, empesos pel teu dubte, esperant, amb dits creuats, que els vagis al darrere. Però és clar, no hi vas.

Et diràs que el que et passa és que deus tenir molta, molta por, de no saber, de fet, saber volar. Et diràs que prefereixes seguir a dalt, tota soleta, una estoneta, només una estoneta, tota soleta, prop de l’abisme, una estoneta, mirant avall.