Antropofàgia


Hi ha un penya segat abocat al Pacífic. Hi ha una casa just al damunt. Hi ha la brisa encrespada. Una finestra amb un llum. La cuina. Hi ha un sol que s’apaga deixant un color rosa al cel. Hi ha un home estès a la platja, que olora la sal. Hi ha algues acostant-se a la riba, hi ha Venus brillant. Hi ha un fetge espatllat per l’alcohol. Hi ha una ment delicada que governa emocions i que mai no s’atura. Hi ha un pont blanc que travessa els seus ulls. Hi ha un any: mil nou-cents seixanta. Hi ha un desesper que s’olora. Hi ha la soledat llargament cercada, que, a voltes, no omple aquest buit. Hi ha un odi potent contra la pròpia natura. Hi ha Califòrnia. Hi ha l’escriptura, la cruel malaltia que se’l menja per dins.

Hi ha una dona asseguda davant d’una taula. Dubtosa, s’endinsa en la vida de l’home, ja mort. Hi ha un ofec constant per manca de comes i punts. Hi ha un hivern que no acaba buscant un estiu massa antic. Hi ha un desig de claror, i d’onades. Hi ha una vida que busca un sentit. Hi ha la feina. Hi ha un any: dos mil catorze. Hi ha una cervesa. Hi ha una cançó. Hi ha la passió. Hi ha la mandra d’escriure i les ganes de fer-ho. I ha un teclat. Hi ha un moment de soledat que per fi arriba i no omple el seu buit. Hi ha una ment delicada que governa emocions i que mai no s’atura. Hi ha un instant, potser tràgic, de quixotesca lluita contra molins. Hi ha Califòrnia. Hi ha l’escriptura, la cruel malaltia que se la menja per dins.

Retrat robot (o tu tranquil, que pots follar-me)


Primer vam fer l’amor, o això va semblar-me. Però allò no era amor sinó instint, ho veig clar. Perquè aquesta fal·lera, tan brutal i animal, l’amor no la toca, té altres registres, diguem-ne més plans. Jo tinc el nas avesat a certes olors, i la teva, era massa de mascle. Em vas veure venir, el depredador va detectar-me: la fragilitat, la pressa, la ingenuïtat, la por de tornar a equivocar-me. Però estigues tranquil: pots follar-me.

Al rebedor. Sobre la taula. A l’escala, al lavabo, contra la pica, davant del mirall. Però ho sento, la pell et delata. Perquè els ulls que jo tinc veuen tots els colors, els matisos de rosa de l’estendard que alces, de cavaller salvador de princeses, de màrtir, de tendre xaiet despistat, d’infant o de pare. Posa’m de quatre potes, fes-m’ho pel darrera, pots cridar com un gos, bramar com un ase. Dóna’m la volta i agafa’m les mans, usa tot el meu cos i segueix provant-te que em tens, que no et cal estimar-me, que només posseint-me et va bé. I després abraçar-me, que jo em deixaré, perquè el cas és que en el fons m’està bé, ja m’agrada.

Ara que ja tinc dos ulls, però, i no em cal buscar plaure’t, et diria que tenir el meu cos és tan fàcil que si fossis humà no tindria ni gràcia. En deu tenir perquè no saps ben bé què vol dir tenir ànima. O potser deu ser això el que tu vols, que jo obri la porta, entrar per la força i arrasar-me el paisatge. Podries mirar-me per dins i intentar emmirallar-te. Però els teus ulls només veuen en mi una brillant i bonica cuirassa. Jo sé i tu no saps ni sabràs que és això el que tindràs. I amic meu, quina llàstima. Però no pateixis, tranquil, que pots seguir follant-me.

Gelat de maduixa amb trossets de pastís


Hi ha les penes que, amb el temps, prenen aquell regust de gelat de maduixa amb trossets de pastís. Que amb les hores, els dies, els anys, esdevenen records dolços per combatre l’enyorança de les nostres nits. Són penes alegres, boniques, que van buidar-te una mica, no massa, que van fer-te patir, però que vas tornar a omplir amb altres sabors, altres riures, o altres moltes maneres subtils d’existir.

I hi ha les penes que per molt temps que passi et segueixen cremant, que van deixar-te, com a únic llegat, una copa ben buida, una cullera llepada i un paisatge arrasat al voltant. Impossible pensar en la natura poblant aquells boscos previs a la devastació, ni en res que hagués pogut tenir un mínim gust de fruita hores abans del dolor. Són les penes que et deixen mig morta, mig viva, i que arrossegues com el condemnat arrossega un grilló. Condemnada a viure, a llevar-te cada dia, pels segles dels segles, fent veure que no passa res, perquè fa tant, tant de temps, que ningú no entendria com és possible que encara no t’hagis desprès d’un record que, en distància, hauries d’haver fet florir.

I el que passa realment és que el que voldries dir, enrogida de ràbia i de ganes viure, és que desitjaries amb força aquella altra pena, la bona, la que et fa tancar els ulls i somriure, i no aquest horror que et rosega de nits una matriu inerta. Que el fel i que el gel que t’empasses, soferta, amb aquell posat de fàstic imprecís, és l’única forma que saps de mudar aquesta pena teva, tan morta i tan viva, en un deliciós gelat de maduixa amb trossets de pastís.

Hello I love you


Sidewalk crouches at her feet
Like a dog that begs for something sweet

The Doors, “Hello I love you

Tic-tac. Eco de talons en un passadís de rajoles polides amb tuf d’hospital. Escarnint-te amb els ulls, el teu tu més suïcida t’avança lliscant, i el teu tu més covard sent atònit com l’altre obre els llavis a càmera lenta, proferint, com qui no vol la cosa, les paraules prohibides.

Ja està fet. Esperes que caiguin planetes. Que es buidi l’espai de matèria palpable, que l’òrbita d’algun satèl·lit s’aturi de cop. El silenci embolcalla de sobte el repic de talons que fins aquell punt exacte emparava el teu dubte i el feia callar. Es transforma, després, en dos sons dissonants: un alè inspirant i expirant sense ritme constant, i el batec del teu cor que accelera el seu tempo. La vacuïtat del moment impregna la cambra d’onomatopeies, sortint-te de dins com globus de còmic amb formes diverses: bum-bum, uh, ah, ah, ah, uh, bum, uh, bum.

Et mira. Als ulls, i després als mugrons encara erectes despuntant pel llençol de floretes, amarat de suor post-coital. Et mira, de nou, i agafant-te la barbeta et fa un petó tendre als llavis. Bum-bum. No saps què vol dir-te però ho tems, i tot al voltant ja és un caos de globus de còmic donant cops de colze per fer-se el seu lloc bum-bum, uh, ah, ah, ah, uh, bum, uh, bum, entremig dels dos cossos, del coixí, la paret, el lavabo, del llit.

Xxxt! Prou! Deixeu que em concentri, que està a punt de dir-ho! Silenci!

Procures centrar-te en els llavis i aguantes l’alè, preveient l’explosió d’aquell magma, o potser desitjant més del compte que aquell terror fred abraci l’escalf dels mots apropiats. La sentència, si us plau. Bum-bum, uh, ah, ah, ah, uh, bum, uh, bum.

I és curiós com, en aquell mil·lisegon d’angoixa, tens temps de veure, encara, la pel·lícula sencera de la teva vida, escena a escena, tal com seria en aquell món ideal que existeix perquè l’has creat tu o te l’han fet crear: t’estimo, bum, anell, bum, lluna de mel, uh, t’estimo, ah, platja, ah, fills, bum, Nadal, uh, t’estimo, ah, noces de plata, bum, vacances a Mallorca, ah, néts, bum.  Bum-bum, uh, ah, ah, ah, uh, bum, uh, bum.

I llavors va i diu… “gràcies”.

BUM!

Implosió de la terra. El silenci del buit de l’espai. Un somriure forçat. Vinga, som-hi, noieta. Recomença el repic de talons. Tic-tac.

Encontres en la tercera fase

—Bona tarda, en què puc ajudar-lo?

—Bona tarda, la Vida? Hi podria parlar?

—Ara no s’hi pot posar. Si li sembla, li passo amb la Mort, que és del departament immediatament posterior.

—Amb el Buit, l’anterior a la Vida, no em pot passar?

—No, no, aquest departament no agafa trucades. S’estressava, està en observació, n’hi ha que diuen que el Buit és el mateix que la Vida, això l’ha transtornat i des de fa temps que té un buit constant.

—Ai pobre, vejam si es millora. Doncs sí, passi’m amb la Mort, si el Buit i la Vida no poden…

—No pengi, ara li passo. Que tingui un bon dia.

—Bon dia, l’atén la Mort, en què puc ajudar-lo?

—Bon dia, miri, jo volia parlar en realitat amb la Vida, però m’han passat amb vostè que és la que ve just darrere.

—Això del darrere sona malament, diguem que sóc una fase avançada d’un mateix procés.

—Sí, sí, té raó, no pretenia ser despectiva.

—No passa res, és un aclariment que he de fer tot sovint, per pròpia autoestima, sap què vull dir?

—Ja ho entenc.

—Però digui, què vol?

—Doncs volia preguntar-li a la Vida què passa amb mi. Jo no sé fins a quin punt ella en té la culpa, el fet és que pateixo bastant, i començo a pensar que sóc jo que no en sé… Voldria saber si és que hi ha algun curs de reciclatge o és una cosa que és d’aquelles d’anar fent, i en aquest cas, fins quan cal aprendre, perquè hi ha gent que en sap molt, de viure, o això sembla, i jo encara em sento, gairebé a la meitat, una mica a les beceroles, i començo a pensar que o bé no hi estic capacitada, o potser és ella que s’hi està recreant.

—Dona, no sé com puc ajudar-lo jo, perquè de mi ningú no se’n queixa. Els que es queden sí, eh? Però és pura enveja, estan en una fase inferior, pobrets meus. Com si fos culpa meva! Tot i que ja fa tant de temps que ho tinc assumit que ja no m’afecta, he fet molta teràpia i he après que el problema el tenen ells i no jo, perquè els que passen al meu departament tampoc estan tan amargats, no sé si m’explico.

—Sí sí, però igualment, quin departament més desagraït el seu, la veritat. Em sap greu dir-li això, però a mi tampoc em ve massa de gust arribar-hi, vull dir que la vida em sembla més… vida, no sé com dir-ho.

—Tampoc n’hi ha per tant. La vida està molt sobrevalorada.

—Home, però és que mentre estàs viu estàs viu, jo què sé…

—La mort no s’entén en la seva justa mesura. N’hi ha que fins i tot la cerquen amb constància, i no són els més tontos, ja li ho asseguro. I quants no la voldrien per d’altres? Jo només faig el que em toca fer.

—Però no s’ha plantejat mai fer objecció de consciència? Vull dir, per exemple, dir no, aquest no me l’emporto?

—Collons, ho faig sempre que vull! No m’emporto a la gent per caprici, només vull els que m’interessen. Alguns han de venir per contracte, perquè altrament el departament de la vida seria impossible de fer funcionar amb tanta gent. Però alguns me’ls demano expressament perquè sí i d’altres dic no, encara no, que no estan preparats.

—I li paguen molt per fer això?

—Què va, una misèria.

—Però deu compensar, quan veu algú que per fi descansa en pau…

—A veure, ser la Mort està molt ben valorat professionalment, fa respecte, però a la pràctica no és res de l’altre món. Vas fent, no sé com dir-ho… Qui dia passa…

—Any empeny. Així li podrà transmetre el meu malestar a la Vida?

—Sí, és clar, però no sé si li respondrà. Entre nosaltres: així com jo sóc molt metòdica i fina, i funciono amb certa lògica, ella és molt despistada, i no s’ho treballa gens. Li fa gràcia veure com s’ho manega la gent, ara fa, ara desfà i mou els fils una mica com li plau. És desordenada i molt boja, i li agrada jugar. Li donaré un consell: no li pregunti massa i vagi fent. Tot depèn de vostè, en certa mesura, fins que ella s’hi fixi i digui, ara li remouré la baralla, o potser al revés, es compadirà i dirà: ara la faré feliç. Però això dependrà del dia, de l’humor que gasti de bon matí i sobretot, sobretot, de l’alcohol. Això sí, de l’alcohol. No és el mateix la vida amb gintònic que la vida amb vi negre, o cervesa. Sap què vull dir?

—Llavors, què creu que hauria de fer? Simplement anar fent i no fer-ne massa cas?

—El millor és que faci el que li doni la gana i molt, molt i molt, sense por. I no es queixi si ella s’hi fica, sempre serà millor que sigui ella qui es fixi en vostè, i no jo. Oi que m’entén? Sap què passa? Que jo no depenc de l’alcohol. A mi l’alcohol no m’agrada. Ho entén, oi que sí?

—Pot contar si l’entenc!

Projectes de vida per estudiar


Embrions, tots nosaltres. Miquetes de sang i d’escates, trossets de l’un i de l’altre, sense vida per separat. Nedant en el líquid amniòtic de les nostres mares no essent realment, només esperant. Bategant, potser sí, algun dia. Però mentre érem inerts, vocables encara per pronunciar, sense batec constant, ni sang a les venes, no érem res, realment. Només simples projectes de vida per estudiar.

Elles, les dones que ens portaven a dintre, ens volien o no, ens podien o no, ens estimaven. O no. Però eren. Eren elles, i nosaltres no. Si mai no haguéssim estat concebuts, si aquell embrió que érem no hagués estat, molt més tard, una vida, no haguéssim nascut. No haguéssim. Res més. No haguéssim. I no passa res. No haguéssim i no passa res.

Si haguéssim viscut per la força d’una llei que ens obliga a ser orfes d’idees, si haguéssim tingut una mare culpable del seu pecat. Si haguéssim cregut que el seu cos és, només, un receptacle, on posar bocins d’home i fer-ne humanitat? Això? És això el que hauríem volgut? Fer dones esclaves de la seva natura, obligant-nos a tots a ser vides, quan érem, només, projectes de vida per estudiar.

Càlids vespres verds

No era vespre ni verd: era tarda del mes de juliol, calenta, ben groga, cremada pel sol. Una pena de sofre esborrava les passes de l’altre camí. Va fer feina, aquell dia, capriciós, el destí.  

Al palmell de la mà forja solcs la natura. Ella creu que no he anat a la lluna, que només els plomosos apèndixs fan volar cel amunt. Somriu indulgent quan torno al cau masegada, després de l’últim batzac, i en els ulls li veig l’ombra d’aquella que sent, a la vegada, la calma d’una vida apamada i la força voraç de la flama roent. Ella sap, en secret, que la màgia existeix. Com una mare guareix la seva nena rebel. Ella em té les arrels, però no veu energies ni fils invisibles enlloc. 

Diu que ens hauríem trobat igualment, en un fred dia groc. Però les cartes estaven marcades. Em prohibeix encendre la metxa, però és allà quan em cremo amb el foc. Desitja, en el fons, la pròpia cremada. Creu estar alineada. Que tot és casualitat. Però, per dins, ella ho sap: tot allò respirat amb el cor mai no es perd. I seran sempre càlids els nostres vespres verds.

Dedicatòria

A l’arrel de tres braços que em subjecta a la terra. Als pits tendres, les cames, els ulls. Al somriure, i a l’alegria de viure que em féu girar full. Al cervell que m’enganya però em fa entendre coses, al cor que no entén però em permet enganyar-me. A les lletres de l’alfabet, els accents, la música, les confidències de matinada. A l’olor de la sal, la remor de l’onada. Al Montseny, a l’amiga, la birra del Tarambana. Al seny embriagat de la rauxa del vi. Al combat de la meva natura amb la calma. A les vides trencades que em van fer patir.
 
A la dona que canta escampant sabó neutre entre les cames. A la crida constant de la pantalla blanca. Als noms i cognoms d’aquells homes que he tingut dins. Als trens i als ascensors, a les víctimes de tots els botxins. A les taques de sang que ja no marxaran mai de la roba. Als marges dels llibres amb interrogants. A l’arroba. A les cases tan grans que et fan sentir sola. A les sabates gastades d’anar caminant. Als t’estimos que van quedar un dia suspesos en l’aire. Als mitjons foradats que ja no he recosit. A l’amor que he rebut, a l’amor que he sentit. A les dones i els homes que m’han precedit.
 

Al dolor, a la por, a les hòsties, a les punyalades. Al naufragi asfixiant que em portà fins aquí. A les càlides pells que he olorat a l’albada. Als poemes, els dubtes, les flors. A la guitarra que toca, encara ara, tots els acords. A les persones que riuen com ximples. Als infants que creuen en les tortugues Ninja. Als amants de l’amor que he deixat pel camí. A la màgia. Als fils invisibles. Als meus trenta-nou anys de vida. A mi.

Coses de mares

 
L’altra tarda, en anar a buscar els nens a l’escola, vaig veure el teu cotxe. No et diré pas que m’afectés gaire, no va ser pas tan greu, no passa res. Però sí, era el teu cotxe. El color que tu havies triat. Les cinc o sis marxes, ja no me’n recordo. Aquell GPS que ignoraves sovint. El connector pel mòbil sempre connectat. I les quatre rodes, oh sí, i aquell xassís frontal que em tornava boja, i aquell maleter tan i tan gran. I em sap molt de greu no haver mirat més sovint la part de darrera, diguem-ne la part dels nens, però és clar, no m’ho vaig plantejar. Ni els pilots laterals, ni l’avís dels radars.  
 
Recordo, això sí, la teva mà a la meva cama, abans del peatge, els teus dits furgant entre les cuixes, un cop abonat l’ import. Recordo la llum del pilot tan xula i moderna, i a tu conduint, cercant un indret prou fosc. Els seients que s’abaixen, fàcilment, com les calces. I el teu glop consternat, desitjós, prenent el meu cos. El canvi de marxes que fa molta nosa, la pell del seient, que, quan sues, s’enganxa a l’esquena. Els teus crits i els meus xiscles, el meravellós fre de mà. Riallades estúpides, després d’un orgasme. Tot això ho recordo, segur: tu i jo, vestint-nos de pressa per si un conill dòcil ens descobrís. Descarregats de la urgència, servits.
 
Feia memòria d’això l’altra tarda, quan vaig veure el teu cotxe aparcat davant de casa teva.   Carregada de bosses, de carpetes, de bates, de nens.
 
—De què rius mama?
—De coses de mares. 
 
 I ho vaig dir com si res, somrient.

Filla de puta

 
I ara que torna altre cop la filla de puta, m’adono que ja l’enyorava. Que n’acaronava la forma ben endins del meu pit i que des que no hi era, feia fred a les nits, fins i tot en ple agost. I de sobte, el retorn.  Benvinguda altre cop, feia temps que no em visitaves. Endavant, endavant, ja saps que sempre hi ha lloc per tu en aquest temple reclòs, amargat de tant sucre.
 
Com dius? Que has vingut per quedar-te? Va dona, que ja saps que tard o d’hora sortiràs a fer un tomb, i llavors, enganyada, tornaré a somriure i diré sóc feliç a tothom, i els meus riures faran riure i diran quina dona, quines ganes de viure que té. Però tu i jo sabem, estimada, filla de puta, però estimada, que tu i jo som un tot. Que ells van i vénen, que els records d’aquells dies de joia s’apaguen del tot i després sempre quedes tu per consolar-me. Tu sempre hi ets.
 
Estimada, adorada, impregnada de ràbia i horror, la meva filla de puta ja torna, oblidada un temps, a recer dalt de l’arbre, on la vaig camuflar dels estranys, seguint uns consells de bon cor. Però he hagut de pujar a buscar-te perquè t’enyorava, filla de puta, t’enyorava, filla de puta, t’enyorava. T’enyorava.

Em volen blanca

Y cuando las carnes
Te sean tornadas,
Y cuando hayas puesto
En ellas el alma
Que por las alcobas
Se quedó enredada,
Entonces, buen hombre,
Preténdeme blanca,
Preténdeme nívea,
Preténdeme casta.

Alfonsina Storni (1892-1938)
 
Em volen blanca. Tan blanca em volen, que cap més sol m’hagi tocat. Que hagi estat tancada a la capsa des del naixement. Pura, pura com un nadó de pit. Santa com una verge, feble com una espelma que per cap vent ha tremolat.

Em volen preciosa i amable, em volen atenta quan parlen, però callada, em volen alegre i poc complicada, em volen neta, rentada amb tot el sabó del món.  Depilada, però no massa, maquillada, però no massa, massa bonica, tampoc.

Em volen lluna, però ben plena, res de foscor. Em volen lliure però calmada, em volen dona només en part, un xic de nena, un xic de mare. Em volen submisa però no esclava, em volen aigua sense l’onada.

Però sóc ben bruna, escabellada, amb la pell fosca i decorada. I tinc la turba a dins del ventre, i no sóc santa, no, no ho sóc pas. Sóc una fera exagerada, jo sóc la fúria, jo sóc tempesta, jo sóc la natura desbocada.  I no m’importa dur tatuada per sempre més, sobre l’espatlla, la marca infame de l’empestada. 

El camí no escollit

Two roads diverged in a wood,  and I

I took the one less traveled by,
And that has made all the difference. 

Robert Frost (1874-1963), “The road not taken”
 

 

Tindria sentit aixecar-me del llit abans de l’albada i sortir per la porta de casa, a poder ser, despullada. Caminar lentament, com qui no vol la cosa, fins a la masia del tractor vell, amb els tres pneumàtics gastats sota la figuera. Pujar pel camí del darrere, el sol anant-me a remolc de l’esquena, mirant endavant, buscant el moment delirant en què el dia i la nit s’acomiaden.

 
Resseguir el camp de blat ja segat, fins arribar a aquell punt on ens vam fer un petó, i una foto, mirant, somrients, a la càmera, quan encara feia calor.  
 
I en aquell moment, contradir-me, i en lloc d’anar recte, prendre el camí de l’esquerra, cap a la part més profunda del bosc. Sentir esgarrifances de fred i de por. Endinsar-m’hi com en una presó. Ignorant amb una mena de força inaudita l’ocell xisclador, les aranyes, les bèsties estranyes que poblen les ombres i em refreden el cos. Sortejar troncs dels arbres, i els esbarzers, pedres grosses, amb puntes afilades, enganxades a terra pel fang i els records. Buscar com un enze curiós papallones, en plena foscor, en plena tardor. Plorar finalment, desconsolada, despullada, sobre un terra fred i humit, com una nena perduda sense la mare. Sortir finalment de la turba en la qual he furgat, volent tornar a casa, alleujada. 
 
Tindria sentit, no em digueu, just llavors, mirar el cel. I veure entre els núvols un avió que s’acosta a la lluna, enganxada a un estel, abans que marxi del tot, fins l’endemà. Sí, això sí que tindria sentit: aixecar-se del llit d’una vegada i començar a caminar.

Arracades rodones i calcetes vermelles

Un dia serà vell. Serem vells. Tindrà anys, bastants quilos i mala llet, l’amargor de la senectut li furgarà les venes per dins. Recordant aquells cabells llargs que tenia als trenta anys, escabellats amb cura perquè semblés que li eren igual, li haurà passat el temps, ben de pressa. Es farà evident als seus dits de les mans, amb les corbes exactes que jo coneixia, ara amb guants fets a la mida del propi trajecte: arrugues, i taques, i pèls destenyits.

 
La seva companya, una iaia preciosa i perfecta, l’haurà acompanyat la darrera part del camí.  Es prendran les mans amb aquella certesa dels que saben que estimen encara perquè s’hi han esforçat. Li farà petó al front i agafarà la guitarra. Ella aclucarà els ulls, com fa sempre, i l’escoltarà. 

Aquell dia, però, una fiblada del cor, un record incorrecte, el farà equivocar-se. Serà un flaix pretèrit, que no vol, que no pot, però que fa companyia i omple el cor de felicitat. Amb els dits recorrent la guitarra em veurà, estimant-li els cabells de trenta anys, sobre seu, al seu llit, arracades rodones i calcetes vermelles, un vespre, un migdia. Percebrà el meu rostre de dona, amorós, invocant-lo en moments que el desig era fort i els cossos, tan vius, tan urgents, espurnejaven la vida amb llampecs de plaer i de tendresa infinits. Ignorant la posteritat, impassibles.  

Un dia serem vells i llunyans, totalment inaudibles. Ens passaran les vides com el somni fugaç d’una nit. Seguirà viu dins nostre el record del passat compartit.

Selva verge sota el vent

Ahora quiero amar algo lejano…
Algún hombre divino
Que sea como un ave por lo dulce,
Que haya habido mujeres infinitas
Y sepa de otras tierras, y florezca
La palabra en sus labios, perfumada:
Suerte de selva virgen bajo el viento…

Alfonsina Storni (1892-1938), “Esta tarde” 

Bocaterrosa, tors nu, malucs suggerits per un llençol arrugat, una cama sortint pel costat. L’escletxa de llum del matí s’escola entremig d’espesses cortines, directa al meu ull. Torno de la nit. Farà fred, avui, me’l sé a dins. El vidre és glaçat, ben segur. Llum i foscor m’acompanyen alhora, en aquest moment d’entremig, traspàs obligat del viatge nocturn. La nit anterior a l’albada glaçada encara fa olor de desig en el llit, i el terra fa olor de moqueta barata.
 
No recordo quan ha marxat, ni qui és. Ho sospito, només. Ni què féu després d’ofegar-se’m a dins i tornar a respirar altra vegada. Hi havia tres vodkes, abans, i aquell home llunyà, seductor, que parlava fluixet i em somreia. Sabia, com jo, per quina raó era allà. I també hi hagué una mà. A la mà. I a la cuixa. Un petó tendre? No ho sé. No, és clar, tendre, no. Als llavis sí, això sí, llengua humida clavant-se al deler. Avidesa, urgència d’intimitat i plaer.

L’ascensor, en erecció, enfilant-se a la cambra, amb les mans i amb la boca de fidels testimonis callats. Una clau que no entra. Riallades inquietes en obrir-se la porta. D’esquena, amb els pits, per fi lliures, contra la paret. Les mans enllaçades. S’alça la faldilla, s’abaixen les mitges, les calces. La llengua és suau, al meu coll. El sexe és humit. Tensió ferma entrant i sortint. Crits, gemecs, d’un i altre. Crits. Més crits. Al llit. A sobre, per fi, exigeixo les mans sobre els pits. I agafant la cintura. I la llengua més dura, encara. Els braços per sobre l’espatlla. El refrec, l’ofec. L’orgasme. L’orgasme. Descans, somrient. 

No esperava que a aquestes alçades de l’any fes tan fred. Ni que a sobre la taula, em deixés una nota que diu “ens truquem.” No sé com es diu, ni la cara que feia, ni quin número té. Sé la mida exacta que tenia el seu membre. Però ell, aquell home, amb prou feines recordo com és.

El so del silenci

Fa temps que no planxa camises. I això que ho havia fet amb els ulls mig tancats, sense cremar-se ni mica, vigilant la canalla, bullint l’escudella, parada la taula per vint convidats. Ara la vista li falla molts cops. Tanca els ulls i es relaxa, i li sembla que passa el moment. No ho fa gaire, això: tancar els ulls li fa mal. No hi sent bé, i sense veure la tele, podria pensar. En els seus vuitanta anys. En la vida que passa i que no para mai. En un únic home auster, miserable, que la va tocar poc. I en els fills que li resten, que van fent el camí que ella haurà fet abans. 

Després de la lluita constant, de fer de minyona barata, de parir, de cuidar criatures, de sotmetre’s als avis, de patir, simplement d’existir, està sola amb la tele, al final. L’acompanya una figura humana que, per primer cop a la vida, no li diu què ha de fer. S’aixeca de la butaca, el bastó la trasllada a la cuina, i es prepara mongetes, sardines, la taula per un, omple el vas amb un vi tebi, barat. Dina mirant la novel·la, i es pren un cafè carregat, que sap que no lliga amb la pastilla del cor, i la de l’estómac, i dues pastilles més que no sap ni què fan. 

Els fills venen sovint i li donen conversa. No parlen de res important. Es queden en la superfície, no li pregunten què pensa, què sent ara que tot és passat, i present. No sabria respondre’ls: a aquestes alçades, res no és rellevant, realment. Li expliquen anècdotes dels seus propis néts. Els besnéts que ella veu de vegades, de qui confon tots els noms. Aquells éssers petits que la miren, estranya, no sabent que ella va ser, fa molt temps, el que ara són ells. I ara ella és el que un dia ells seran.  

De vegades, als vespres, amb la tele tancada, escolta el silenci de la seva vida. És gran. Camina amb bastó fins al llit. Estirada, respira molt suau. Ha passat un altre dia, encara, i es pregunta fins quan. Res destorba la calma amb què sent passar els anys.

Set de setembre

Plou amb una força inaudita, com si tota l’aigua del cel tingués un límit de temps per descarregar. La tardor ja s’olora. Davant meu, la finestra. La gespa. La piscina de plàstic on tres nens han viscut un de tants estius de la infantesa, amb la certesa innocent que l’any que ve tornarà. La porta de ferro, la tanca. La torre elèctrica del davant, i els arbres perennes que tapen la paret del cementiri. Avui ja és set de setembre, i s’acaba un estiu adult que tots sabem que no es repetirà. 

Està bé, estic preparada. Per començar un altre any, un curs nou. He fet un tros més del camí i he anat triant rutes, fent marrades. Algunes han estat equivocades, i he hagut de tornar al camí principal. D’altres m’han portat a llocs impensats. He dormit, moltes nits, a la clariana. He dubtat. He pres decisions, finalment, i he encertat, de vegades. He fallat uns quants cops, no ho nego pas. M’he culpat dels errors, però no massa. M’ha tocat el sol a la cara. He nedat en l’aigua salada, m’he mullat els peus i he escrit poemes d’amor. He escrit també poemes amb ràbia, i poemes alegres. He sentit, molt profund, el dolor. He plorat. La cicatriu m’ha fiblat, a batzegades. Però també he fet l’amor amb el cor. I he estimat.   

He rigut molt. He patit. He viscut fins al fons, m’adono, ara. Avui ja és set de setembre. I de debò espero, impacient, el capítol següent que la vida m’ha preparat.

La picada d’aranya


Vaig ser tan jove, llavors, que el desig era mascle. Un peix escorredís, entre els dits, em lliurava el seu tacte que desconeixia. I l’entrega era amable, però d’un fred oceànic, un voler ser sense ser-hi. Un udol fonedís, no de llop, de mussol. Amb els ulls ben oberts, però les dents ben llimades. Era jove llavors, i no sabia, aleshores, que els designis del cos no estaven lligats als fils tènues del sentiment, sinó que el fil tènue es fila i desfila més enllà del plaer, del dolor, de l’embat fosc de l’obscur passatger de qui acates les ordres.
 
Sí, vaig ser jove fa molt temps, tant de temps que la noia que penso es perd endins del meu cap tot sovint, i em costa retrobar, entremig de la runa, aquell rostre infantil, la joia ingènua escrita a la cara. La voluntat de nedar desafiant l’espina que em marca el camí. Ser tal com eren les altres, tal com suposava que havia de ser. Notar com et bullen el fetge per fer-ne xarop, mentre el món m’escatava la pell amb brogit de feminitat imposada. La cara reflectida al vidre, acompanyant un cos tendre, virginal. Els pits, apareguts de sobte, sobre un melic petit i bonic. Volia tornar a la sal, però no sabia trobar-me ja les escates.
 
El desig va ser mascle, fa temps, i ara és una delicada flor que destapa el capoll amb carícies fugaces i frisa l’embat per sentir-ne l’olor. Cos, sentiment i l’obscur passatger juguen, encara, jocs despietats a la meva entranya. Però ara l’udol ja és de llop, i els ulls, de mussol. I la picada, la picada és d’aranya.

Coses que succeeixen abans de succeir

“Como começar pelo início, se as coisas acontecem antes de acontecer?” 

Clarice Lispector (1920-1977), “A hora da estrela” 

Estimada amiga, escolta atentament el que et dic: de vegades, el cel és d’un rosa bonic que fa mal al cor, per estrany i especial. Això no passa sovint, però aquell dia, ho sé del cert, el cel era rosa. I això és un senyal del destí. 

El dia que el cel va ser rosa feia encara aquell fred d’abril, i jo portava un jersei negre de coll cigne, que em marcava bé els pits, els pantalons que em fan el cul bonic, i l’anell de la sort. Tot per casualitat, tot poc premeditat. Vam prendre cervesa, vam riure, vaig dir bajanades per caure-li bé. I després, molt més tard, vaig sopar amb tu, estimada amiga, i t’ho vaig explicar. Que havia begut cervesa, que havia rigut. Que havia dit bajanades per caure-li bé.  

Que estava molt guapo. Que, ja llavors, era meu, perquè, en mirar-lo, el vaig veure: vaig veure el fil invisible, refulgint davant seu. Vas somriure aleshores, estimada amiga: no em vas creure, ja ho sé.  

Tens raó. La sort podria, efectivament, no existir. La màgia, tampoc. Estimada amiga, ho admeto: és possible que, en realitat, els reis siguin els pares. Que no es pugui anar a peu a la lluna per un raig de llum. I que jo no veiés cap fil invisible brillant, tenint, com tenia, aquell dia, al davant, aquell home amb el cor ben obert, per raó d’un atzar, que podríem titllar d’intestí. 

El que és innegable, i això no admet dubtes, és que aquell dia, el primer que el vaig veure, per fi, el cel era rosa. I això, no m’ho neguis: és o no és, estimada amiga, un senyal del destí?

L’hoste (un home ha arribat)

Tot és igual: contra les finestres del menjador
Repica la neu compacta fent zigzag.
Sóc exactament la que era,    
Però ara, un home ha arribat.

 Anna Akhmàtova (1888-1966), “L’hoste”

Si viure fos fàcil com un matí de diumenge.

Si la lluna fos sempre plena, i les estrelles, perfectes, brillessin al cel sense cap núvol que les ombregés. Si les flors del jardí no perdessin els colors brillants per poc que jo les regués. Si la pluja fos sempre suau i agradable, asseguda al sofà amb un llibre a les mans. Si l’aire entrés als pulmons sense cap entrebanc, cada dia. Si no hagués d’escriure poemes que parlen de buits que em feriren.

Si cada música que escoltés es fes lloc al meu cor i l’obrís de bat a bat, com una magrana madura. Si cada cop que corro pel bosc sentís aquella inequívoca olor de pins i d’alzines que m’eixampla els narius. Si els petons dels meus fills tinguessin sempre l’olor de les nines, i no em fessin memòria d’uns dies que, encara ara, obren la cicatriu que em vigila.

Si fos robusta, i altiva, com un roure fort que es manté ferm al seu lloc i mai no es desvia. Si no fos un jonc tendre, que es vincla amb la força del vent i se sent impotent i té por de la vida. Si el joc consistís a enganxar en una cartolina, gomets vermells i rodons. Si l’aire entrés als pulmons sense cap entrebanc, cada dia. Si caminar pel fangar fos tan fàcil com una cançó d’Antònia Font.

Si no portés ales de plom, i em sentís orgullosa de mi, tenint la certesa que sóc com hauria de ser. Si l’única resposta a “t’estimo” fos sempre “jo també.”

Come slowly


Come slowly, Eden!
lips unused to thee,
Bashful, sip thy jasmines,
As the fainting bee,

Reaching late his flower,
Round her chamber hums,
Counts his nectars –enters,
And is lost in balms!
 

Emily Dickinson (1830-1886)
 
El desig de tu és tan gran que a la nit, si no hi ets, si estic sola al llit, m’acompanya.  

Amb ulls closos em deixo portar per l’estómac, pel sexe, sentint les mans destres resseguint-me el cos nu, després de deixar, reposant, delicades, el cap sobre el llit, els rínxols fragants escampats pel coixí. Una fulla que cau lentament, plàcida, de l’arbre que la sostenia. Acostant els teus llavis als meus, sentint l’alè càlid recorrent orelles, espatlles, clatell. Les llengües que es troben i fugen, es troben i fugen, en un embat manyac de tendresa infinita. Et sento la pell. Juganera, fixada al meu ventre com un vel de luxúria que escorcolla el dedins. El nervi. L’anhel. El buit que em limita. 

Amb la boca als meus pits, els mugrons excitats, convoques la fada. El sexe, mullat, que s’atura de cop per rebre el teu bes, sensible, profund, inflamat. Acarones el melic, suau, les mans enllaçades. I després em masturbes, amb la boca, amb la llengua, amb les dents. M’allibero i et guio l’impuls, dolçament, amb els dits als cabells. Xopa del tot, gemegant silenciosa, em rendeixo, impotent. Em desfaig als teus llavis, sense cap més remei. 

I després, distensió, i blanesa, i el teu tacte viril a dins meu. Amb l’arrel que em fa terra, recomença el sospir. Compàs ràpid, avidesa, de tu, del teu sexe, tornar a casa, per fi, de l’infern. La vida s’aplaca. Llençols nets, gessamí, llum i calma. Els fills pròdigs que adoren, de nou, el seu déu.   

No és el cos qui et desitja, és l’ànima. La meva ànima et desitja, amor meu.