Come slowly, Eden!
lips unused to thee,
Bashful, sip thy jasmines,
As the fainting bee,

Reaching late his flower,
Round her chamber hums,
Counts his nectars –enters,
And is lost in balms! 

Emily Dickinson (1830-1886)
 
El desig de tu és tan gran que a la nit, si no hi ets, si estic sola al llit, m’acompanya.  

Amb ulls closos em deixo portar per l’estómac, pel sexe, sentint les mans destres resseguint-me el cos nu, després de deixar, reposant, delicades, el cap sobre el llit, els rínxols fragants escampats pel coixí. Una fulla que cau lentament, plàcida, de l’arbre que la sostenia. Acostant els teus llavis als meus, sentint l’alè càlid recorrent orelles, espatlles, clatell. Les llengües que es troben i fugen, es troben i fugen, en un embat manyac de tendresa infinita. Et sento la pell. Juganera, fixada al meu ventre com un vel de luxúria que escorcolla el dedins. El nervi. L’anhel. El buit que em limita. 

Amb la boca als meus pits, els mugrons excitats, convoques la fada. El sexe, mullat, que s’atura de cop per rebre el teu bes, sensible, profund, inflamat. Acarones el melic, suau, les mans enllaçades. I després em masturbes, amb la boca, amb la llengua, amb les dents. M’allibero i et guio l’impuls, dolçament, amb els dits als cabells. Xopa del tot, gemegant silenciosa, em rendeixo, impotent. Em desfaig als teus llavis, sense cap més remei. 

I després, distensió, i blanesa, i el teu tacte viril a dins meu. Amb l’arrel que em fa terra, recomença el sospir. Compàs ràpid, avidesa, de tu, del teu sexe, tornar a casa, per fi, de l’infern. La vida s’aplaca. Llençols nets, gessamí, llum i calma. Els fills pròdigs que adoren, de nou, el seu déu.   

No és el cos qui et desitja, és l’ànima. La meva ànima et desitja, amor meu.