Fumeja la lluna amb desig d’hora blava.
Podria encendre el brogit
que n’enrareix l’ombra.
Amb escombra
que s’enlaira
en l’aire
li vaig demanar, ja en fa dotze,
la força que em mena fins a l’infinit.
Jugo a les cartes amb el destí
I encalço vells pals mariners
de remota crinera.
Juganera,
em descalço
I vorejo el teu nom amb el dit,
amb la llengua.
Alço el cap i t’observo,
amic meu, fill del poble,
finesa de tacte
mascle
amb braçades tendres
que buides el pap.
Desclava la falç del meu pit,
t’ho demano,
el meu prat ja és segat.
Desdibuixa amb guix rosa
el seu amo
els senyals de l’espai
que subjuguen el fosc
requisit.
Dins el pit,
la buidor de l’esglai.
Dins la panxa,
l’espasa del samurai.
Sento el bel tendre
del xai
que talla, precís,
a rodanxes
cada brot de futur: remota remor.
Desig, fetge, vagina,
Ferotge respir, moviment
dolç de salvatgina:
clamor
de l’amor.
Núria Busquet Molist (21/07/2013)
Núria Busquet Molist 