Doo doo doo

Hi ha sons que no són. Cels d’hivern on no brillen estrelles i veles sense vent que no deixen lliscar velers. Hi ha nits en què t’adorms amb el sexe enrarit i et poses de costat al llit i respires d’esma, per no despertar la bèstia que portes a dins. Hi ha cossos estranys que et jutgen sense haver-te mai vist. Hi ha amics que no són tan amics com pensaves, veïns que fan crits, hi ha fills que t’inunden de dubtes i et fan sentir humil i petit, com un nen que no sap reconèixer la mare. Hi ha llindars que no goses creuar per por de no saber trobar el camí de tornada. Hi ha camps de margarides pintats de gris, hi ha tots aquells mots que no dius per no ferir, hi ha dies de dol, hi ha buits que no s’omplen i ganes de morir i desig de patir i homes amb ulls de diable i la constant negació d’existir. Hi ha la certesa de viure tot sol, trist com un gos sense l’os. Hi ha la foscor. Hi ha el dolor que existeix i que sembla que mai no s’acaba.

I hi ha dies que et lleves destinada a l’amor i sents olor d’espígol a cada alenada, aquells dies blaus, lluminosos, que et diuen aixeca’t, i viu, i camines, i ho fas somrient, com si tot això —això que hi havia— fos només, simplement, un engany de la ment. Hi ha petons amb el cor, hi ha abraçades que valen un món, hi ha el gos negre fidel que et llepa la galta. Hi ha un dinar improvisat que té gust d’alfàbrega, hi ha un sofà ple de pèls que recull cansaments. Hi ha un home que estimes acaronant-te els cabells. Hi ha dies que dorms abraçada a una esperança, i que sents l’aire als pulmons, ben al fons. I que estimes i vibres amb cada batzac d’aquell cos que tu vols i que et vol. Hi ha nits d’hivern en què al cel hi brilla Orió. Hi ha veles que s’inflen amb vent transparent. Hi ha sons que són, i que omplen de llum la foscor. I  la vida que té, de sobte, la tornada d’aquesta cançó.

Hello I love you


Sidewalk crouches at her feet
Like a dog that begs for something sweet

The Doors, “Hello I love you

Tic-tac. Eco de talons en un passadís de rajoles polides amb tuf d’hospital. Escarnint-te amb els ulls, el teu tu més suïcida t’avança lliscant, i el teu tu més covard sent atònit com l’altre obre els llavis a càmera lenta, proferint, com qui no vol la cosa, les paraules prohibides.

Ja està fet. Esperes que caiguin planetes. Que es buidi l’espai de matèria palpable, que l’òrbita d’algun satèl·lit s’aturi de cop. El silenci embolcalla de sobte el repic de talons que fins aquell punt exacte emparava el teu dubte i el feia callar. Es transforma, després, en dos sons dissonants: un alè inspirant i expirant sense ritme constant, i el batec del teu cor que accelera el seu tempo. La vacuïtat del moment impregna la cambra d’onomatopeies, sortint-te de dins com globus de còmic amb formes diverses: bum-bum, uh, ah, ah, ah, uh, bum, uh, bum.

Et mira. Als ulls, i després als mugrons encara erectes despuntant pel llençol de floretes, amarat de suor post-coital. Et mira, de nou, i agafant-te la barbeta et fa un petó tendre als llavis. Bum-bum. No saps què vol dir-te però ho tems, i tot al voltant ja és un caos de globus de còmic donant cops de colze per fer-se el seu lloc bum-bum, uh, ah, ah, ah, uh, bum, uh, bum, entremig dels dos cossos, del coixí, la paret, el lavabo, del llit.

Xxxt! Prou! Deixeu que em concentri, que està a punt de dir-ho! Silenci!

Procures centrar-te en els llavis i aguantes l’alè, preveient l’explosió d’aquell magma, o potser desitjant més del compte que aquell terror fred abraci l’escalf dels mots apropiats. La sentència, si us plau. Bum-bum, uh, ah, ah, ah, uh, bum, uh, bum.

I és curiós com, en aquell mil·lisegon d’angoixa, tens temps de veure, encara, la pel·lícula sencera de la teva vida, escena a escena, tal com seria en aquell món ideal que existeix perquè l’has creat tu o te l’han fet crear: t’estimo, bum, anell, bum, lluna de mel, uh, t’estimo, ah, platja, ah, fills, bum, Nadal, uh, t’estimo, ah, noces de plata, bum, vacances a Mallorca, ah, néts, bum.  Bum-bum, uh, ah, ah, ah, uh, bum, uh, bum.

I llavors va i diu… “gràcies”.

BUM!

Implosió de la terra. El silenci del buit de l’espai. Un somriure forçat. Vinga, som-hi, noieta. Recomença el repic de talons. Tic-tac.

Coses que succeeixen abans de succeir

“Como começar pelo início, se as coisas acontecem antes de acontecer?” 

Clarice Lispector (1920-1977), “A hora da estrela” 

Estimada amiga, escolta atentament el que et dic: de vegades, el cel és d’un rosa bonic que fa mal al cor, per estrany i especial. Això no passa sovint, però aquell dia, ho sé del cert, el cel era rosa. I això és un senyal del destí. 

El dia que el cel va ser rosa feia encara aquell fred d’abril, i jo portava un jersei negre de coll cigne, que em marcava bé els pits, els pantalons que em fan el cul bonic, i l’anell de la sort. Tot per casualitat, tot poc premeditat. Vam prendre cervesa, vam riure, vaig dir bajanades per caure-li bé. I després, molt més tard, vaig sopar amb tu, estimada amiga, i t’ho vaig explicar. Que havia begut cervesa, que havia rigut. Que havia dit bajanades per caure-li bé.  

Que estava molt guapo. Que, ja llavors, era meu, perquè, en mirar-lo, el vaig veure: vaig veure el fil invisible, refulgint davant seu. Vas somriure aleshores, estimada amiga: no em vas creure, ja ho sé.  

Tens raó. La sort podria, efectivament, no existir. La màgia, tampoc. Estimada amiga, ho admeto: és possible que, en realitat, els reis siguin els pares. Que no es pugui anar a peu a la lluna per un raig de llum. I que jo no veiés cap fil invisible brillant, tenint, com tenia, aquell dia, al davant, aquell home amb el cor ben obert, per raó d’un atzar, que podríem titllar d’intestí. 

El que és innegable, i això no admet dubtes, és que aquell dia, el primer que el vaig veure, per fi, el cel era rosa. I això, no m’ho neguis: és o no és, estimada amiga, un senyal del destí?

Come slowly


Come slowly, Eden!
lips unused to thee,
Bashful, sip thy jasmines,
As the fainting bee,

Reaching late his flower,
Round her chamber hums,
Counts his nectars –enters,
And is lost in balms!
 

Emily Dickinson (1830-1886)
 
El desig de tu és tan gran que a la nit, si no hi ets, si estic sola al llit, m’acompanya.  

Amb ulls closos em deixo portar per l’estómac, pel sexe, sentint les mans destres resseguint-me el cos nu, després de deixar, reposant, delicades, el cap sobre el llit, els rínxols fragants escampats pel coixí. Una fulla que cau lentament, plàcida, de l’arbre que la sostenia. Acostant els teus llavis als meus, sentint l’alè càlid recorrent orelles, espatlles, clatell. Les llengües que es troben i fugen, es troben i fugen, en un embat manyac de tendresa infinita. Et sento la pell. Juganera, fixada al meu ventre com un vel de luxúria que escorcolla el dedins. El nervi. L’anhel. El buit que em limita. 

Amb la boca als meus pits, els mugrons excitats, convoques la fada. El sexe, mullat, que s’atura de cop per rebre el teu bes, sensible, profund, inflamat. Acarones el melic, suau, les mans enllaçades. I després em masturbes, amb la boca, amb la llengua, amb les dents. M’allibero i et guio l’impuls, dolçament, amb els dits als cabells. Xopa del tot, gemegant silenciosa, em rendeixo, impotent. Em desfaig als teus llavis, sense cap més remei. 

I després, distensió, i blanesa, i el teu tacte viril a dins meu. Amb l’arrel que em fa terra, recomença el sospir. Compàs ràpid, avidesa, de tu, del teu sexe, tornar a casa, per fi, de l’infern. La vida s’aplaca. Llençols nets, gessamí, llum i calma. Els fills pròdigs que adoren, de nou, el seu déu.   

No és el cos qui et desitja, és l’ànima. La meva ànima et desitja, amor meu.