Ahora quiero amar algo lejano…
Algún hombre divino
Que sea como un ave por lo dulce,
Que haya habido mujeres infinitas
Y sepa de otras tierras, y florezca
La palabra en sus labios, perfumada:
Suerte de selva virgen bajo el viento…
Alfonsina Storni (1892-1938), “Esta tarde”
Bocaterrosa, tors nu, malucs suggerits per un llençol arrugat, una cama sortint pel costat. L’escletxa de llum del matí s’escola entremig d’espesses cortines, directa al meu ull. Torno de la nit. Farà fred, avui, me’l sé a dins. El vidre és glaçat, ben segur. Llum i foscor m’acompanyen alhora, en aquest moment d’entremig, traspàs obligat del viatge nocturn. La nit anterior a l’albada glaçada encara fa olor de desig en el llit, i el terra fa olor de moqueta barata.
No recordo quan ha marxat, ni qui és. Ho sospito, només. Ni què féu després d’ofegar-se’m a dins i tornar a respirar altra vegada. Hi havia tres vodkes, abans, i aquell home llunyà, seductor, que parlava fluixet i em somreia. Sabia, com jo, per quina raó era allà. I també hi hagué una mà. A la mà. I a la cuixa. Un petó tendre? No ho sé. No, és clar, tendre, no. Als llavis sí, això sí, llengua humida clavant-se al deler. Avidesa, urgència d’intimitat i plaer.
L’ascensor, en erecció, enfilant-se a la cambra, amb les mans i amb la boca de fidels testimonis callats. Una clau que no entra. Riallades inquietes en obrir-se la porta. D’esquena, amb els pits, per fi lliures, contra la paret. Les mans enllaçades. S’alça la faldilla, s’abaixen les mitges, les calces. La llengua és suau, al meu coll. El sexe és humit. Tensió ferma entrant i sortint. Crits, gemecs, d’un i altre. Crits. Més crits. Al llit. A sobre, per fi, exigeixo les mans sobre els pits. I agafant la cintura. I la llengua més dura, encara. Els braços per sobre l’espatlla. El refrec, l’ofec. L’orgasme. L’orgasme. Descans, somrient.
No esperava que a aquestes alçades de l’any fes tan fred. Ni que a sobre la taula, em deixés una nota que diu “ens truquem.” No sé com es diu, ni la cara que feia, ni quin número té. Sé la mida exacta que tenia el seu membre. Però ell, aquell home, amb prou feines recordo com és.
Núria Busquet Molist 