En silenci, obre la porta blindada que he anat construint amb esforç, desordena la casa, i em llevo de matinada amb el cor encongit, el caos regnant al meu temple. Deixa un paisatge arrasat al seu pas, i aquell buit ple d’espines m’esgarrinxa les cames. Un alè esqueixador i el terror d’obrir els ulls. Fa allò que li van ensenyar.

És aquella que a les nits plorava, sola damunt del coixí, impotent. La que les tardes de diumenge, tancada a l’habitació, mirava per la finestra, enyorada, amb el cordill de la cortina deixant-la sense aire, i somiava una vida normal, en calma, mirant aquell arbre. Els jocs de princeses i fades. Dibuixos en blanc i negre directes de l’estómac als dits. Aquella que veia el reflex d’altres vides des del seu fràgil mirall entelat. Aquella que esperava l’eco en el buit “estimeu-me com sóc”, i el silenci la confortava. La que vaig tancar fa temps amb baldó en el racó fred i humit on guardem els records que ens fan mal.

La nena que vaig ser, que sóc encara, que entra de nit al meu llit i m’abraça.