Hi ha sempre una ciutat, rastres de poetes
que han creuat llurs destins entre els murs
l’aigua degota una mica pertot, la memòria em murmura
noms de ciutat, noms de persones, forats al cap
i és sempre la mateixa història que recomença,
horitzons esfondrats i salons de massatge
solitud assumida, respecte pel veïnatge,
hi ha gent, no obstant, que existeix i que dansa.
És la gent d’una altra espècie, una altra raça,
dansem nosaltres vivents una dansa cruel
tenim pocs amics però tenim el cel,
i l’infinita solitud dels espais;
el temps, el temps tan vell que prepara venjança,
l’incert murmurar de la vida que passa
el xiular del vent, gotes d’aigua vibrants
i la cambra groga on la nostra cambra avança.

Michel Houellebecq (1958-)

(Traducció del francès: Núria Busquet Molist)