Darrere d’un vidre

15 Mai 2016 ~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Darrere d’un vidre somriu algú amb precaució

A migdia la primavera és més sonora que un gaig

I l’amor surt amb brusa blanca

Tot el carrer és un esfondrament d’atzur

No tenim història i fa més bo que mai.

Marie Uguay (1955-1981)

(Traducció del francès: Núria Busquet Molist)

So long

5 Desembre 20149 Juliol 2015 ~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Hi ha sempre una ciutat, rastres de poetes
que han creuat llurs destins entre els murs
l’aigua degota una mica pertot, la memòria em murmura
noms de ciutat, noms de persones, forats al cap
i és sempre la mateixa història que recomença,
horitzons esfondrats i salons de massatge
solitud assumida, respecte pel veïnatge,
hi ha gent, no obstant, que existeix i que dansa.
És la gent d’una altra espècie, una altra raça,
dansem nosaltres vivents una dansa cruel
tenim pocs amics però tenim el cel,
i l’infinita solitud dels espais;
el temps, el temps tan vell que prepara venjança,
l’incert murmurar de la vida que passa
el xiular del vent, gotes d’aigua vibrants
i la cambra groga on la nostra cambra avança.

Michel Houellebecq (1958-)

(Traducció del francès: Núria Busquet Molist)

Existeixen, no obstant, pomes i taronges

19 Octubre 20149 Juliol 2015 ~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Existeixen, no obstant, pomes i taronges

Cézanne prenent d’una sola mà

tota la fecunda amplitud de la terra

la bella vigor dels fruits

Jo no conec pas tots els fruits de memòria

ni la calor saludable dels fruits sobre un blanc llençol

Però els hospitals mai no s’acaben

les fàbriques mai no s’acaben

les cues de gent esperant-se en el gel mai no s’acaben

les platges transformades en pantans mai no s’acaben

N’he conegut que patien fins a perdre l’alè

i que mai no acaben de morir

que escolten la veu d’un violí o la d’un corb

o la dels erables a l’abril

Mai no acaben d’esperar en ells els rius

que desfilen remolcant les banquises de llum

bocins d’estacions de tants somnis que tenen

Però els entrebancs les avantcambres mai no s’acaben

Les tortures els càncers mai no s’acaben

els homes que lluiten a les mines

a les soques de llur poble

que afusellen a boca de canó saltironant de furor

mai no acaben

de somiar el color taronja

Les dones no acaben mai de cosir els homes

i els homes de tirar-se a la beguda

No obstant, malgrat les arrugues multiplicades del món

malgrat els exilis multiplicats

les ferides repetides

en la ceguera de les pedres

encara m’acullo al so de l’onada

la pau de les taronges

Dolçament Cézanne s’imposa sobre la sofrença del sol

de la seva construcció

i tot l’estiu dinàmic se’n ve per despertar-me

dolçament se’n ve perdudament per llegar-me’n els fruits.

Marie Uguay (1955-1981)

(Traducció del francès: Núria Busquet Molist)

Dona

2 Agost 20149 Juliol 2015 ~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Sota els ulls abaixats
se t’amunteguen silencis
matins tòrrids
i rancors banals.

Més aviat amarga
la freda impaciència
que et trem
a les mans.

Què vols dir-me
que no sàpiga ja
al plec dels teus llavis
jo ho veig
els mots malgastats.

No has sabut veure
matins fulgurants
hauries pogut
oh estèrils laments
hauries pogut
què?
Anar-te’n potser
o escriure la vida altrament
inventar-te
estacions
emmarcar-te els dies d’escuma i de sol
i no ser un cos que dansa
al ritme dels propis desigs
Sabràs mai
vibrar al teu torn
dona simplement dona
en la llum blava i càlida dels estius
apagant-se cada vespre damunt dels balcons.

Maïssa Bey (1950-)

(Traducció del francès: Núria Busquet Molist 03/08/2014)

Un hemisferi en una cabellera

13 Juny 20149 Juliol 2015 ~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Deixa’m respirar, molta, molta estona l’olor dels teus cabells. Enfonsar-hi el rostre, com un home alterat en l’aigua d’una font, i passejar-me’ls per les mans com un mocador fragant, per sacsejar en l’aire els records.

Si sabessis tot el que veig! Tot el que percebo! Tot el que sento en els teus cabells! La meva ànima viatja sobre el perfum, com la d’altres sobre la música.

Els teus cabells contenen un somni sencer, ple de veles i pals; contenen grans mars amb monsons que em transporten a climes amables, on l’espai és més blau i profund, on l’aire es perfuma amb els fruits, les fulles i la pell humana.

En l’oceà de la teva cabellera entreveig un port ple de cants melancòlics, vigorosos homes de tots els països i vaixells de formes diverses trencant amb les seves arquitectures fines i complexes un cel immens on descansa l’eterna calor.

En el tacte suau de la teva cabellera, em retrobo amb la llangor de les hores passades estirat a un divan, en el camarot d’un bell vaixell, hores bressolades pel balanceig imperceptible del port, entre testos de flors i refrescants càntirs.

En la llar ardent de la teva cabellera, respiro l’olor de tabac mesclat amb opi i amb sucre; en la nit de la teva cabellera, veig resplendir l’infinit blau tropical, a les ribes borrissolades de la teva cabellera m’embriago dels aromes mesclats del quitrà, del musc i de l’oli de coco.

Deixa’m mossegar-te llargament les trenes espesses i negres. Rosegant els teus cabells elàstics i rebels, em sembla menjar-me els records.

Charles Baudelaire (1821-1867)

(Traducció del francès: Núria Busquet Molist 13/06/2014)