Darrere d’un vidre

Darrere d’un vidre somriu algú amb precaució

A migdia la primavera és més sonora que un gaig

I l’amor surt amb brusa blanca

Tot el carrer és un esfondrament d’atzur

No tenim història i fa més bo que mai.

 

Marie Uguay (1955-1981)

(Traducció del francès: Núria Busquet Molist)

Anuncis

So long

Hi ha sempre una ciutat, rastres de poetes
que han creuat llurs destins entre els murs
l’aigua degota una mica pertot, la memòria em murmura
noms de ciutat, noms de persones, forats al cap
i és sempre la mateixa història que recomença,
horitzons esfondrats i salons de massatge
solitud assumida, respecte pel veïnatge,
hi ha gent, no obstant, que existeix i que dansa.
És la gent d’una altra espècie, una altra raça,
dansem nosaltres vivents una dansa cruel
tenim pocs amics però tenim el cel,
i l’infinita solitud dels espais;
el temps, el temps tan vell que prepara venjança,
l’incert murmurar de la vida que passa
el xiular del vent, gotes d’aigua vibrants
i la cambra groga on la nostra cambra avança.

Michel Houellebecq (1958-)

(Traducció del francès: Núria Busquet Molist)

Existeixen, no obstant, pomes i taronges

 
 
Existeixen, no obstant, pomes i taronges
Cézanne prenent d’una sola mà
tota la fecunda amplitud de la terra
la bella vigor dels fruits
Jo no conec pas tots els fruits de memòria
ni la calor saludable dels fruits sobre un blanc llençol
Però els hospitals mai no s’acaben
les fàbriques mai no s’acaben
les cues de gent esperant-se en el gel mai no s’acaben
les platges transformades en pantans mai no s’acaben
N’he conegut que patien fins a perdre l’alè
i que mai no acaben de morir
que escolten la veu d’un violí o la d’un corb
o la dels erables a l’abril
Mai no acaben d’esperar en ells els rius
que desfilen remolcant les banquises de llum
bocins d’estacions de tants somnis que tenen
Però els entrebancs les avantcambres mai no s’acaben
Les tortures els càncers mai no s’acaben
els homes que lluiten a les mines
a les soques de llur poble
que afusellen a boca de canó saltironant de furor
mai no acaben
de somiar el color taronja
Les dones no acaben mai de cosir els homes
i els homes de tirar-se a la beguda
No obstant, malgrat les arrugues multiplicades del món
malgrat els exilis multiplicats
les ferides repetides
en la ceguera de les pedres
encara m’acullo al so de l’onada
la pau de les taronges
Dolçament Cézanne s’imposa sobre la sofrença del sol           
de la seva construcció
i tot l’estiu dinàmic se’n ve per despertar-me
dolçament se’n ve perdudament per llegar-me’n els fruits.
 
Marie Uguay (1955-1981)
 
(Traducció del francès: Núria Busquet Molist)

Dona


Sota els ulls abaixats
se t’amunteguen silencis
matins tòrrids
i rancors banals. 

Més aviat amarga
la freda impaciència
que et trem
a les mans.

Què vols dir-me
que no sàpiga ja
al plec dels teus llavis
jo ho veig
els mots malgastats.

No has sabut veure
matins fulgurants
hauries pogut
oh estèrils laments 
hauries pogut
què?
Anar-te’n potser
o escriure la vida altrament
inventar-te
estacions
emmarcar-te els dies d’escuma i de sol
i no ser un cos que dansa
al ritme dels propis desigs
Sabràs mai
vibrar al teu torn
dona simplement dona
en la llum blava i càlida dels estius
apagant-se cada vespre damunt dels balcons.

Maïssa Bey (1950-)

(Traducció del francès: Núria Busquet Molist 03/08/2014)

Un hemisferi en una cabellera

 
Deixa’m respirar, molta, molta estona l’olor dels teus cabells. Enfonsar-hi el rostre, com un home alterat en l’aigua d’una font, i passejar-me’ls per les mans com un mocador fragant, per sacsejar en l’aire els records.
Si sabessis tot el que veig! Tot el que percebo! Tot el que sento en els teus cabells! La meva ànima viatja sobre el perfum, com la d’altres sobre la música.
 
Els teus cabells contenen un somni sencer, ple de veles i pals; contenen grans mars amb monsons que em transporten a climes amables, on l’espai és més blau i profund, on l’aire es perfuma amb els fruits, les fulles i la pell humana.
En l’oceà de la teva cabellera entreveig un port ple de cants melancòlics, vigorosos homes de tots els països i vaixells de formes diverses trencant amb les seves arquitectures fines i complexes un cel immens on descansa l’eterna calor.
 
En el tacte suau de la teva cabellera, em retrobo amb la llangor de les hores passades estirat a un divan, en el camarot d’un bell vaixell, hores bressolades pel balanceig imperceptible del port, entre testos de flors i refrescants càntirs.
 
En la llar ardent de la teva cabellera, respiro l’olor de tabac mesclat amb opi i amb sucre; en la nit de la teva cabellera, veig resplendir l’infinit blau tropical, a les ribes borrissolades de la teva cabellera m’embriago dels aromes mesclats del quitrà, del musc i de l’oli de coco.
Deixa’m mossegar-te llargament les trenes espesses i negres. Rosegant els teus cabells elàstics i rebels, em sembla menjar-me els records. 
 
Charles Baudelaire (1821-1867)
 
(Traducció del francès: Núria Busquet Molist 13/06/2014)

A vegades la bellesa

Estic per sempre baudelairitzada
que en el meu mirall
ulls
cabellera
a vegades la bellesa
a vegades fins i tot el calfred de la mort
em retornen la mirada.
Com aquells miralls que es responen
fins a l’infinit
en la vida
dona i poeta en mi es fecunden.
I no tinc
per habitar la meva nuesa, més que les joies sonores del llenguatge.

Azadée Nichapour (1968-), “Parfois la beauté”
(Traducció del francès: Núria Busquet Molist 10/11/2013)

Llibertat

La pell mineral dels tirans embolcalla l’espai
En multiplica l’escata a les ciutats avares de portes en boques de guix

No obstant

més nua que l’herba

i plena d’abril

La
Vida

Ordeix sens fi la desgràcia dels ídols
Revifa l’esclat de l’aigua damunt rius de sang.

No obstant

més aguda que el llamp


La
Vida

Sega el lligall de la por

Condemna les nits armades
I crida

a fer tremolar de tendresa les nostres clarors denegades
Crida la paraula oberta
Respira ja, en cadascú. 

Andrée Chédid (1920-2011)
(Traducció del francès: Núria Busquet Molist 24/09/2013)

La gota de pluja

Busco una gota de pluja

que va caure al mar, no fa tant.
En el seu descens vertical
brillava més que les altres
car va ser l’única gota prou sàvia
per entendre
que, molt dolçament, en l’aigua salada,
quedaria, per sempre, oblidada. 
I ara busco en el mar,
explorant les ones atentes,
buscant per donar-me conhort

aquest fràgil record

que només el meu jo preserva.
Però, per molt que m’esforci
hi ha coses que ni tan sols Déu pot fer,
malgrat la seva bona fe,
i malgrat l’ajuda callada
del cel, de l’aire, i l’onada. 

Jules Supervielle (1884-1960)

(Traducció del francès: Núria Busquet Molist 24/07/2013)