Infinité de destins
On en pose un et qu’est-ce qu’on en retient?
Le vent l’emportera.

Noir Désir, “Le vent nous portera”

Ha localitzat les calces sota el llit. Botes, pantalons, la samarreta, sostenidors. Restes de condons. Aquell desordre, ben enquadrat, és una foto d’Instagram.

En apujar-se la cremallera de les botes veu el rellotge a la tauleta. Les nou. Haurà de córrer i no vol córrer. Ha de portar a reparar els frens. No serà a temps d’arribar al súper i ahir es va quedar sense bolquers. Ell s’entreté amb el cinturó i ella s’espera impacient, però no diu res. Es posa dos clips al cabell, amb parsimònia s’endreça els rínxols, es mira amb calma al mirall. Aquest granet que té a la galta de fa dies no marxa amb res. Caldrà que mengi més verdura. Hauria de menjar més peix. Demà en farà. A la planxa.

Ell es treu la cartera, finalment. Tira el bitllet a sobre el llit. Ella l’agafa i se’l posa a la butxaca. Baixen junts per l’escala. Li fa un petó davant la porta i ella l’abraça, càlidament. “Torna quan vulguis, m’ha agradat”, i ell s’allunya creuant el pati, i ella l’observa, somrient. “Aviat”, diu ell. Diu ella, “sí.”

Tanca la porta, agafa la bossa, surt corrent. En tornar del supermercat, ha de pensar a posar benzina.