(Projecte HARMONIC, de Heather Hansen)

“Boys only want love if it’s torture
Don’t say I didn’t say I didn’t warn you”

Taylor Swift, “Blank space”

Et diran que sóc tota natura, que no sé pensar. Que estic ben sonada, o potser que penso massa, i que, per compensar-ho, no sé callar. Et diran que tinc una energia sobrehumana, que al llit no els deixo ni respirar. Que vull molt, que ho vull tot, que no sé què vol dir descansar. Et diran que tinc un caràcter de mil dimonis, que m’enfado per dins i que exploto després com un volcà. Et diran que ric massa, que semblo ximple, o que sóc massa freda, o massa calenta, estranya, impossible, que vampiritzo tot aquell que em dóna la mà. Que duràs una cicatriu de record, quan tornis a caminar (si és que tornes a caminar). O que mai, mentre visquis, em podràs oblidar. Que crido, que rebento parets amb un somriure, que deixo un paisatge arrasat al voltant. Et diran que no sóc gaire bona si és que n’hi ha hagut tants. Que no sóc dòcil ni fàcil, que la vida que porto no es pot empassar.

Et diré que de tan bona se’m menjo. Que estimo amb força i tendresa tot aquell que se m’acosta. Que tinc tantes cicatrius que no sabria ni quina triar. Que procuro sempre agradar. Que tot és moviment, poesia, dolor i emoció. Que res no m’és fàcil, que el desig i jo caminem agafats de la mà. Que la passió se m’arrapa a l’esquena, que sóc complicada i que no sé aparentar. Et diré que m’estimo menys del que cal i que en fer-ho sembla que en lloc d’estimar-me, el que faci sigui mossegar. Et diré que has d’anar amb compte perquè et puc empassar fàcilment, que no tinc compassió perquè no sé de termes mitjans, que tot és etern, i magnífic, i brillant. Que la vida no la visc per fora, sinó a dins de la pell, i que no puc, que em resulta impossible, ser diferent.

I ara si vols, t’asseus i t’ho penses: o em renuncies o t’hi tires de cap. Però llavors no diguis que no t’havia avisat.