Ara esdevinc. M’ha costat
temps, anys i paratges
he estat dissolta i m’han sacsejat,
he estat la imatge d’uns i dels altres,
fugint ben folla del temps present,
vell i terrible, fent-me un avís,
“Afanya’t, o et moriràs abans de…”
(Abans de què? Abans l’albada prengui la nit?
O que el poema tingui un final?
O que l’amor s’hagi salvat?)
Però estic immòbil, ara i aquí,
sentint-me pes i densitat!
La negra ombra en el paper
és la mà meva; l’ombra d’un mot
que dóna forma al pensament
i que pesant, sobre la pàgina, se sent.
Tot es fon ara, cau al seu lloc,
desig a acció, mot a silenci,
la meva feina, el meu amor, el temps, la cara
posats alhora en un intens
gest com de créixer, com un plançó.
Tan lentament, fruita madura
fèrtil i lliure, sempre esmerçada,
cau però no deixa l’arrel exhausta,
així el poema, el que et regala
creix a dins meu per ser cançó,
fet i arrelat pel meu amor.
I ara hi ha temps i el temps és jove.
Oh, visc aquest moment precís
sóc tota jo, cap moviment.
Jo, l’empaitada, folla, corrent,
el sol aturo, plàcidament!
May Sarton (1912-1995)
(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist 22/01/2014)
Núria Busquet Molist 