Només volia dir-te

plums1

M’he menjat
les prunes
que hi havia
a la nevera

i que
segurament t’estaves
reservant
per esmorzar

Perdona’m
eren delicioses
tan dolces
i tan fredes

William Carlos Williams (1883-1963)

(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist)

Per descomptat

 
Què és el desig
si no l’argument immutable donat
a la boca incontenible de la ment.
Dins del crani, és el Jo
vull que omple cada espai. I després la mà
pretén abastar el plaer
ofert per la serp de plàstic. Algú diu, Sí,
tot anirà bé en un futur proper.
Per descomptat. He convocat un cos
a la cadira davant meu. Sigues tu mateix, li dic.
Aquí la memòria et fa
inalterable: la camisa, els pantalons d’estiu.
La cara bonica.
La bonica ment tràgica.
La boca voraç de la ment
que et va dir, això no és verí
no, només allò que la màquina necessita. I després
la ment es tanca en la seva fam.
El cor s’atura.
 
 
Mary Jo Bang (1946)
(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist)

Paràbola

Primer desposseint-nos de béns materials, com ens ensenya Sant Francesc,
per tal que les nostres ànimes no es distraguessin
per guany o pèrdua, i per tal també
que els nostres cossos es moguessin lliurement
fàcilment en els ports de muntanya, vam haver doncs de debatre
cap a on o on havíem d’anar, amb una segona qüestió que era
si calia que tinguéssim un propòsit, contra la qual cosa
molts de nosaltres vam argumentar ferotgement que aquest propòsit
corresponia a un bé material, que implicava una limitació o constricció,
mentre que altres van dir que era per causa d’aquest mot que érem pelegrins
consagrats més que no pas éssers errants: en les nostres ments, el mot es traduïa per
somni, quelcom buscat, de manera que només concentrant-nos poguéssim veure’l
brillant entre les pedres, i no
passar-hi cegament pel costat; tota
qüestió posterior va ser debatuda també llargament, amb arguments amunt i avall,
de manera que vam esdevenir, digueren alguns, menys flexibles i més resignats,
una mena de soldats en una guerra inútil. I la neu caigué sobre nosaltres, i el vent bufà,
i al cap d’un temps cessà —on hi havia neu, aparegueren flors,
i on havien brillat els estels, sortí el sol sobre la línia d’arbres
i així vàrem tornar a tenir ombres; això succeí diverses vegades.
També la pluja, també alguns cops la inundació, també allaus, en els quals
es perderen alguns de nosaltres, i periòdicament va semblar
que havíem arribat a un acord, les motxilles
s’alçaren damunt les espatlles; però aquest moment sempre passà, de manera que
(molts anys després) érem encara a la primera fase, encara
preparant-nos per a començar el viatge, però no obstant havíem canviat;
podíem veure-ho els uns en els altres; havíem canviat malgrat
no haver-nos mogut, i un va dir, ah, mireu com hem envellit, viatjant
només des del dia a la nit, no cap endavant o de costat, i això semblà
d’una estranya manera un miracle. I aquells que havien sentit que era necessari tenir un propòsit
cregueren que era aquest el propòsit, i aquells que havien sentit que havíem de seguir sent lliures
per tal de trobar la veritat sentiren que aquesta els havia estat rebel·lada.
Louise Glück (1943-)
(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist)

L’amor no ho és tot

L’amor no ho és tot: no és carn ni beguda
ni un somni, ni un sostre que fa d’aixopluc
ni un rai en l’aigua per qui s’ofega en recaiguda,
i surt i s’ofega i surt i s’ofega altre cop, de retruc.
L’amor no omplirà d’aire el dèbil pulmó
ni netejarà la sang, ni soldarà un os trencat;
però mentre parlo incomptables humans, per amor
ja han vist la mort, i hi ha fet amistat.
Podria ser això, en l’hora intricada,
forçat per la urgència, clamant llibertat
molest pel poder de la decisió acceptada,
podria canviar el teu amor per tranquil·litat,
o vendre el record d’aquesta nit per un simple aliment.
Podria ben ser. Però dubto que ho acabés fent.
Edna St. Vincent Millay (1892-1950)
Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist (30/04/2014)

Ara esdevinc

 
Ara esdevinc. M’ha costat
temps, anys i paratges
he estat dissolta i m’han sacsejat,
he estat la imatge d’uns i dels altres,
fugint ben folla del temps present,
vell i terrible, fent-me un avís,
“Afanya’t, o et moriràs abans de…”
(Abans de què? Abans l’albada prengui la nit?
O que el poema tingui un final?
O que l’amor s’hagi salvat?)
Però estic immòbil, ara i aquí,
sentint-me pes i densitat!
La negra ombra en el paper
és la mà meva; l’ombra d’un mot
que dóna forma al pensament
i que pesant, sobre la pàgina, se sent.
Tot es fon ara, cau al seu lloc,
desig a acció, mot a silenci,
la meva feina, el meu amor, el temps, la cara
posats alhora en un intens
gest com de créixer, com un plançó.
Tan lentament, fruita madura
fèrtil i lliure, sempre esmerçada,
cau però no deixa l’arrel exhausta,
així el poema, el que et regala
creix a dins meu per ser cançó,
fet i arrelat pel meu amor.
I ara hi ha temps i el temps és jove.
Oh, visc aquest moment precís
sóc tota jo, cap moviment.
Jo, l’empaitada, folla, corrent,
el sol aturo, plàcidament!
May Sarton (1912-1995) 
(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist 22/01/2014)

Llengües

No té cap nansa, la llengua
que ens permeti sostenir-la
i gravar-hi signes per ser recordada.

És un riu, aquesta llengua,
un cop cada mil anys
muda el seu curs
desvia el seu pas cap a l’oceà.

És un efluvi de la muntanya
en descens cap a la vall
i de nació en nació
creua fronteres i es mescla.

Les llengües moren, com els rius.

Els mots que avui t’envolten la llengua
i que et configuren el pensament
pronunciats entre dents i llavis
ara, avui,
seran jeroglífics confusos
d’aquí a deu mil anys.

Canta, i cantant, recorda:
la teva cançó mor i canvia
i no serà aquí l’endemà
com el vent que bufà
ara fa deu mil anys.

Carl Sandburg (1878-1967)

(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist 30/09/2013)

Sé per què canta l’ocell engabiat

Un ocell lliure saltironeja darrera del vent
i sura riu avall fins on la corrent s’acaba
i en els raigs taronges del sol capbussa l’ala i gosa reivindicar el cel.
 
Però un ocell que sotja de reüll la seva estreta gàbia
pot veure poc a través dels barrots de la ràbia
té les ales sotmeses i els peus lligats, perxò obre la gola per cantar.
 
L’ocell engabiat canta amb un refilet espantat
Sobre coses que ignora però sempre ha anhelat
I se sent la seva cançó, a la llunyania,
Perquè l’ocell engabiat canta sobre la llibertat.
 
L’ocell lliure pensa en noves brises
I el balanceig suau del vent entre arbres que sospiren
I cucs grassos que esperen fidels en un prat que les postes de sol il.luminen,
I es creu mestre del cel.
 
Però l’ocell engabiat està aturat a la tomba del son
Crida fort la seva ombra, en l’esgarip del malson
té les ales sotmeses i els peus lligats, perxò obre la gola per cantar.
 
L’ocell engabiat canta amb un refilet espantat
Sobre coses que ignora però sempre ha anhelat
I se sent la seva cançó, a la llunyania,
Perquè l’ocell engabiat canta sobre la llibertat.
 
Maya Angelou (1928-2014)

(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist 22/07/2013)