Tu i jo, i gintònics, retorn al passat i la carretera

El poema em crida, aquesta nit, a la fosca amb llums de colors. Furgo el desig de ser jo en la follia aliena. M’emmirallo com una madrastra. Qui sóc jo? On ets tu? I el passat, verinós, encanteri de poma, em retorna el mirall un paisatge. Un concert. La música. Dos gintònics. Tres cerveses. El cervell donant voltes. Ell mira el mar. El paisatge. Ell. I ella. Ell, que m’estima. M’enyora. Jo miro la terra. El cel. Jo. Jo mateixa. Somric. És feliç. Jo sóc l’altra. Ell, l’altre, m’espera.

Retorno, avui, amb alcohol, al passat. Jo. Jo mateixa. I el dubte que balla. I ballen titelles de luxe, al voltant del meu dubte. Somriuen al titellaire. Tots sols. I els gintònics. I els seus sexes barats que m’observen les cames. L’espai entre els pits. Sóc aquí. I no em veuen. Jo. Jo mateixa. El meu dubte. Que no balla, que es gronxa. I el mar. D’ella i d’ell. I la terra. I el cel. Les estrelles. I aranyes.

Que no pari la festa. Dos, tres gintònics. Tres, quatre cerveses. Ballen Jack, Neal, Allen, William. A la carretera. Qui ets? Què vols, mirallet? Sóc jo. Ets tu, jo mateixa. Que no em reconeixes? Dins l’aigua. Tu i jo. Dins la closca de la garota. Ancorem la cuirassa. Aranyes, aranyes, entre les estrelles. Retorn al passat. Jim. París. Gemecs. Suor. Sego amb plaer teranyines gastades de vides passades. Tres gemecs. I respiro. Jo. Jo mateixa. Tu i jo. I ell, l’altre. Dormint al costat. Que avui ja és demà. I ahir, va ser ahir. Dins nostre, la fosca. I el mar. I la terra. I jo. Jo mateixa. I la carretera.

Fantàstic

Estira’t a l’herba. Relaxa’t. Mira amunt. Tanca els ulls i concentra’t. Fantàstic. Respira fons. Inspira pel nas, expira per la boca. Fes-ho cinc cops. Ara obre els ulls. Mira els núvols. De quin color són? Blancs. En què et fan pensar? En cotó fluix i xaiets de pessebre. Fantàstic. Tanca els ulls altre cop. Sent l’herba, sota el teu cos. Què sents? És freda. I el cos? Em pesa. No obris els ulls, encara, sent l’aire que et toca la pell. Em fa pessigolles. Fantàstic. No t’oblidis de respirar fons. Inspira. Expira. Sí, sí, ho estic fent. Ara atura’t i mantén l’aire dins els pulmons. I el deixes anar a poc a poc, sense pressa, com si et desinflessis. Em marejo. Torna-hi una altra vegada. Fantàstic. Notes les mans? Sí. Et pesen? Moltíssim. Prem els punys ben fort i deixa’ls anar. Notes com es relaxen? Sí, és clar.Ara fes el mateix amb les cames. I la cara, la cara. Fantàstic. Aixeca i abaixa les celles. Obre i tanca la boca. Mou els narius. Fantàstic. Ara el sexe. Prem els músculs endins. Relaxa’ls. M’agrada.Una altra vegada? Sí. Fantàstic. Ara obre els ulls. Mira els núvols. De quin color són? Fúcsia. En què et fan pensar? En aquell que estimo i enyoro. Fantàstic. Tanca els ulls altre cop.

Aquell dia d’abril

Aquell dia d’abril quan t’adones que, un cop més, el cicle comença, i tu encara hi ets. Aquell dia d’abril que l’olor de mimosa et desperta l’olfacte, la natura reneix. Aquell dia d’abril que, de sobte, apareix verd i groc en els camps que t’observen. En què sents, després d’un hivern llarg i fosc, l’aire tebi amb la gola, i l’empasses d’un glop. Aquell dia d’abril de llibres i roses, i parelles felices, alienes al seu inexorable destí. Desafiant amb el seu amor la vida que potser un dia, amb sadisme, els obligarà a sofrir.
Res comparable a l’abril, no sap apreciar la bellesa qui digui el contrari. Cada mes, cada dia, és, per si, extraordinari. Però l’abril, és un símbol. De la roda que gira, que comença i acaba. Del cicle que s’inicia cada vegada. D’una vida nova de trinca, cada any. És un néixer i morir, néixer i morir, fins al final. Que arribarà, ja ho sabem, a aquestes alçades, per molt que xiulem per les cantonades. No sabem si serà primavera, no sabem si tardor. Ni tan sols si veurem, altre cop, un abril. Amb sort, novament cauran les fulles, es glaçaran els arbres, quedaran quasi morts, veurem com petits brots feréstecs despunten, com reneixen les flors.
I aquell dia d’abril, quan el cicle comença, un cop més. I, el regal de la vida, impensat i superb, d’adonar-te, feliç, que tu encara hi ets. I regalar un llibre, i rebre una rosa, afigurant-te, xiulant, que no saps què passarà, després.

La fada despullada

Obre la porta. Mira-li els pits. Acosta-t’hi, si tu vols. En sents l’olor? Sensual. No! No la miris als ulls. Les ales serien de sal, i no alçarien el vol. Mira-li els pits, tan se val, no necessites control, però és important, el que et dic, els ulls no els miris. No cal.
Llengua amb llengua enllaçada, avançareu trampejant pel passadís tenebrós. Tu, somrient, respirant, diràs com n’és, de bonic, tot el seu cos, i ella t’anirà indicant, amb les mans, que el concepte s’ha entès. Et somriurà i et dirà que ja sabia, fa dos, tres dies, que ho entendries. Mira-li els pits altre cop, ara els té nus, no et distreguis.  Del llit estant, mentre descus el nus difús, et demana que la maseguis. Sents l’escalfor de pell preciosa que, amb raó, manté llustrosa. Toca-la bé, fes-li petons, reconeix sons que t’embriaguen. Però els ulls no els miris, no pas encara.
I no era abans, sinó que és ara, en un moment imprecís, quan l’essència del que tu ets és reclamada. Desclou les portes del sagrat temple i et permet, d’una vegada, entrar rabent, una alenada, ben d’improvís, buscant qui ets i fent-te feble. Dins el seu ventre. Mira-li els pits, altra vegada, mira el teu cos, dins el seu cos, i tots dos cossos amb un sol centre.  La dispersió unificada, en un instant, culminada. Però no entris tu, que ella t’aculli. Postra’t dins seu, i fes diana, que l’energia pertot circuli. Que el déu que reses vegi el nirvana.
Mira-li els ulls. Ara sí.
Ales de seda entre foscor, on fosses pútrides, que fan pudor, sotgen cadàvers de vides fredes. Brutal sofrença. Grans esperances. Reflecteix l’amor les dolces danses que en el mirall, sense recances, faran estralls. Dolça elecció: compassió. 

I generosa, la fada. Tal com jo sóc. Ben alada, repartint joia. I despullada.

Au fènix

Observant amb suspicàcia vianants acuitats encreuant-se al teu pas, avances satisfeta pel mig del carrer. Aparentment. Sembles, a ulls d’altres, una dona feliç. L’angoixa sorda ressona, com sempre, fent eco en el teu interior. La ignores, com sempre també, creient-la un engany de la ment.

El no res, de sobte, t’etziba un cop sord i duríssim al cap, i caus desplomada al terra, mirant enlaire, enmig d’un estètic bassal de sang. Viscosa. Vermella. Estrident. Segons, minuts, hores, no ho pots concretar, estesa al mig d’una vorera bruta amb llambordes trencades, envoltada de gent. Atuïda pel dolor. No et pots despertar. Esdevenint poc a poc conscient del succés, és probable que vulguis, encara una estona, seguir a terra amb els ulls tancats. Semblar que estàs morta, però respirant.


Entre sospirs alleujats dels transeünts que t’envolten, obres les parpelles i, estabornida encara, mires amunt. La resplendor del sol t’enlluerna i no perceps res més que llum i sofriment. Recolzada en braços amables, incorpores el tronc. T’alces de terra i camines. Apàticament. Les passes, primer vacil·lants, es tornen punyents. El teu caminar dubtós esdevé cada cop més convincent. El culpable, covard, ja no té un lloc entre els teus pensaments. El trau ja no sagna, la sang, s’ha assecat.
I és llavors quan t’adones, perplexa, que l’angoixa sorda, com l’aigua de pluja, s’ha evaporat.

Una casa no és una cosa

 

Quatre parets, cinc habitacions, tres lavabos, un garatge, un traster, un safareig que també fa de rebost, una cuina equipada, un menjador gran, un jardí petit, una terrassa. Coses. Va i em dius que et sap greu perdre la casa. I jo, que me la vull vendre, et responc que una casa és, només, una cosa.  

Però tothom sap que no és cert. Se m’acut que potser el que volies dir-me és que et costa desprendre’t del que va ser aquesta cosa, un dia: un avet amb llumets de Nadal, uns estius de terrassa amb lectura a la fresca i nens corrent i rient al nostre voltant, esmorzars de diumenge a la cuina, un despatx ple de llibres que era el teu regne, fades i ocells i elefants omplint somnis d’infants, un llit gran on em vas abraçar tantes nits, abans d’adormir-te. Un que feliços que som, un t’estimaré sempre. Un racó on viure junts fent-nos grans. Una llar.  

És això, m’afiguro, del que et sap greu desprendre’t. De tu. De nosaltres. De mi. El que em sap més greu de tot és haver de ser jo qui et digui que tot això del que et costa tant desprendre’t ja fa temps, molt de temps, va deixar d’existir.

Amazing


It’s amazing
With the blink of an eye
I finally saw the light

Aerosmith, “Amazing

Tenia por, quan vaig entrar. I llàstima, i pena, i sofriment. Tenia la seguretat que la meva vida no valia res, que jo era poca cosa. Una nena innocent i insegura. Espantada, plena de dubtes. Era un projecte de dona, un esbós del que podia ser, però no era. Era una meitat mal tallada. Tenia una ferida profunda al pit i una altra a l’esquena. Sagnava per tot arreu i no sabia si podria sortir. Però vaig decidir endinsar-me al túnel. I ho vaig fer per amor. Davant meu, la foscor, la soledat, la maldat, el dolor profund de les ferides, el desconegut.

He estat transitant per aquest túnel durant mesos, de vegades tirant endavant, d’altres tirant enrere. Donant-me cops de cap contra les parets. M’he quedat dies i dies atrapada en la foscor, paralitzada, sense saber cap on caminar. He tingut por d’estar tornant enrere, o de no trobar mai la sortida o de quedar-me atrapada per sempre en la tenebra. He estat a punt de desistir i quedar-me allà, esperant que algú em rescatés. He sentit veus que em cridaven cap a les dues bandes i m’he sentit sola, i desgraciada, i molt molt trista.

I per fi, fa unes setmanes, em va semblar distingir un puntet al fons. I ara ja sé que era la llum de la sortida. M’hi he atansat amb passes segures i com més m’hi apropo més convençuda estic de cap on vaig. La claror que fa és extraordinària, encegadora, i em permet veure’m a mi mateixa, en tota la meva plenitud. I em sento sencera, única. Sóc una dona, i ho semblo. Mai més seré una nena, ni un projecte del que podria ser. Ja no sóc innocent i insegura. Mai més deixaré que em fereixin amb aquesta crueltat. Ni perdonaré mai qui ho hagi fet. I per sobre de tot, mai més tornaré a entrar a cap túnel.

Ara que veig aquesta resplendor fulgurant m’adono que no hi ha res que s’hi pugui comparar.

El cel blau cel i el mar blau marí i turquesa (i l’aire condicionat de casa)


Quan estava dins del cotxe, donant voltes pel passeig marítim buscant aparcament, vaig pensar que què feia jo un dia entre setmana d’agost, sola, intentant aparcar a les 12 del migdia, amb la solellada que queia i les poques ganes que tenia d’estar passant calor sobre la sorra infernal, untada de crema enganxosa i aguantant el fum de la cigarreta del senyor del costat, les pilotes de platja sobre la tovallola, els crits dels nens, l’olor de sardines del xiringuito. Havia decidit sortir de casa, i sense saber on anar, vaig agafar el banyador, la tovallola i la crema i vaig enfilar cap a la costa, per fer alguna cosa. Vaig improvisar.

I ara donava la raó a qui em deia que improvisant acabes trobant-te que no hi ha aparcament, que fa calor. Que podries estar a casa, amb l’aire condicionat, mirant la tele, llegint un llibre, menjant una amanida. Durant anys creient que l’espontaneitat i la improvisació tenien com a conseqüència segura la frustració i la mala llet. Era millor tenir-ho tot planificat, sortir de casa d’hora, saber on menjaries, portar el parasol.

Però jo, per qui no ho sàpiga, sóc tossuda de mena, i vaig seguir donant voltes, quatre en total, esperant el miracle. I llavors es va produir. Un cotxe va marxar just davant meu, i vaig aparcar. Vaig posar el ticket just per una hora, mira que bé, a partir de la una ja no es paga. I vaig agafar la bossa amb les quatre coses que hi havia posat a correcuita i vaig baixar del cotxe, vaig travessar la sorra per anar a parar just davant de l’aigua. No hi havia ningú al meu voltant. Vaig estirar la tovallola, em vaig posar crema i vaig treure el llibre que havia portat. Un llibre que havia agafat de l’estanteria, sense pensar-hi gaire, el primer que vaig trobar.

La brisa marina em refrescava la cara, el sol no picava massa fort, sentia de fons el soroll del mar. Al cap d’una hora o dues, quan em cansés de llegir aquest llibre sorprenentment interessant, aniria al xiringuito, menjaria una amanida i unes brotxetes de sípia magnífiques, beuria una clara fresqueta.

I mentre em prenia el tallat bressolada pel rumor de les onades, mirant el mar blau marí i turquesa i el cel d’aquell blau tan de cel, vaig pensar que ara mateix podria estar a casa, tancada al menjador amb les persianes baixades, amb l’aire condicionat posat, mirant qualsevol cosa a la tele, fent plans pel dia que aniria a la platja, i no vaig poder evitar deixar anar un somriure sorneguer.