La fada despullada

Obre la porta. Mira-li els pits. Acosta-t’hi, si tu vols. En sents l’olor? Sensual. No! No la miris als ulls. Les ales serien de sal, i no alçarien el vol. Mira-li els pits, tan se val, no necessites control, però és important, el que et dic, els ulls no els miris. No cal.

Llengua amb llengua enllaçada, avançareu trampejant pel passadís tenebrós. Tu, somrient, respirant, diràs com n’és, de bonic, tot el seu cos, i ella t’anirà indicant, amb les mans, que el concepte s’ha entès. Et somriurà i et dirà que ja sabia, fa dos, tres dies, que ho entendries. Mira-li els pits altre cop, ara els té nus, no et distreguis. Del llit estant, mentre descus el nus difús, et demana que la maseguis. Sents l’escalfor de pell preciosa que, amb raó, manté llustrosa. Toca-la bé, fes-li petons, reconeix sons que t’embriaguen. Però els ulls no els miris, no pas encara.

I no era abans, sinó que és ara, en un moment imprecís, quan l’essència del que tu ets és reclamada. Desclou les portes del sagrat temple i et permet, d’una vegada, entrar rabent, una alenada, ben d’improvís, buscant qui ets i fent-te feble. Dins el seu ventre. Mira-li els pits, altra vegada, mira el teu cos, dins el seu cos, i tots dos cossos amb un sol centre. La dispersió unificada, en un instant, culminada. Però no entris tu, que ella t’aculli. Postra’t dins seu, i fes diana, que l’energia pertot circuli. Que el déu que reses vegi el nirvana.

Mira-li els ulls. Ara sí.

Ales de seda entre foscor, on fosses pútrides, que fan pudor, sotgen cadàvers de vides fredes. Brutal sofrença. Grans esperances. Reflecteix l’amor les dolces danses que en el mirall, sense recances, faran estralls. Dolça elecció: compassió.

I generosa, la fada. Tal com jo sóc. Ben alada, repartint joia. I despullada.