Quatre parets, cinc habitacions, tres lavabos, un garatge, un traster, un safareig que també fa de rebost, una cuina equipada, un menjador gran, un jardí petit, una terrassa. Coses. Va i em dius que et sap greu perdre la casa. I jo, que me la vull vendre, et responc que una casa és, només, una cosa.
Però tothom sap que no és cert. Se m’acut que potser el que volies dir-me és que et costa desprendre’t del que va ser aquesta cosa, un dia: un avet amb llumets de Nadal, uns estius de terrassa amb lectura a la fresca i nens corrent i rient al nostre voltant, esmorzars de diumenge a la cuina, un despatx ple de llibres que era el teu regne, fades i ocells i elefants omplint somnis d’infants, un llit gran on em vas abraçar tantes nits, abans d’adormir-te. Un que feliços que som, un t’estimaré sempre. Un racó on viure junts fent-nos grans. Una llar.
És això, m’afiguro, del que et sap greu desprendre’t. De tu. De nosaltres. De mi. El que em sap més greu de tot és haver de ser jo qui et digui que tot això del que et costa tant desprendre’t ja fa temps, molt de temps, va deixar d’existir.
Núria Busquet Molist 