Una gran vidriera amb vistes al mar. Repica la pluja. Obre els ulls, deixondits. De fons, sorolls inequívocs al bany: ell entra a la dutxa. Somriu. L’imagina sense roba, el seu membre, en repòs. Pessigolles manyagues descentren els seus pensaments. El pèl suau del gat negre li acarona els braços.
Tomba el cap mandrós cap a la paret de vidre. La tènue llum d’un matí inclement importuna el sopor dels seus ulls. Li ve al cap una imatge que invoca amb lascívia: és ella mateixa, a les fosques, envestida amb força contra el vidre gèlid. Llumetes dòcils de fons. Tota nua, empesa amb vigor carnal pel darrere, cap al mar somort. Les mans tenses, immòbils, per la força del mascle. Els pits oprimits contra el mur transparent. El cul cap enfora fent el cop més intens. Crits, grunys, la vols, m’encanta, envestides, més fort, no paris, fins al fons, ja m’escorro, ho sents?
S’aixeca del llit cobrint-se les espatlles amb els llençols que, fa poc, embolcallaven la vida amb la ficció joiosa d’un somni profund. S’atansa a la vidriera i endevina la fredor de l’hivern reflectida en el mar. Anhela volar per sobre les cases, fins arribar a l’aigua glaçada i reposar, agombolada per les onades. Situa la mà sobre l’empremta de la nit precedent. No troba que el vidre sigui ara tan fred com ahir, però el seu cos, llavors tòrrid, ara malda per trobar un caliu suficient. Vaixells de calamars s’alineen a la costa. Arrenglerant-se un al costat de l’altre, parsimoniosament, en una dansa calmosa. Li arriba un missatge que ella entén així: la vida té un ordre que s’ha de seguir.
L’olor de pell neta acompanya el cos que la pren per l’esquena. La tomba amb tendresa i els llençols cauen a terra, vençuts. Un petó llarg, íntim, profund.
Núria Busquet Molist 