Observant amb suspicàcia vianants acuitats encreuant-se al teu pas, avances satisfeta pel mig del carrer. Aparentment. Sembles, a ulls d’altres, una dona feliç. L’angoixa sorda ressona, com sempre, fent eco en el teu interior. La ignores, com sempre també, creient-la un engany de la ment.
El no res, de sobte, t’etziba un cop sord i duríssim al cap, i caus desplomada al terra, mirant enlaire, enmig d’un estètic bassal de sang. Viscosa. Vermella. Estrident. Segons, minuts, hores, no ho pots concretar, estesa al mig d’una vorera bruta amb llambordes trencades, envoltada de gent. Atuïda pel dolor. No et pots despertar. Esdevenint poc a poc conscient del succés, és probable que vulguis, encara una estona, seguir a terra amb els ulls tancats. Semblar que estàs morta, però respirant.
Entre sospirs alleujats dels transeünts que t’envolten, obres les parpelles i, estabornida encara, mires amunt. La resplendor del sol t’enlluerna i no perceps res més que llum i sofriment. Recolzada en braços amables, incorpores el tronc. T’alces de terra i camines. Apàticament. Les passes, primer vacil·lants, es tornen punyents. El teu caminar dubtós esdevé cada cop més convincent. El culpable, covard, ja no té un lloc entre els teus pensaments. El trau ja no sagna, la sang, s’ha assecat.
Núria Busquet Molist 