Perquè he obert els ulls

Perquè de matinada has fregat el meu tacte,

marbre fred amb treball de finesa impol·luta.
I perquè he sentit, de retruc, als teus dits, vellut càlid.
Per l’obsequi atorgat just després de l’orgasme:
l’esguard càlid d’un home entregat a la pròpia feblesa
que ha besat amb el sexe l’origen i fi d’un univers mut.
Perquè m’has impregnat, inflamat, de saba espessa i voluble,
fecunda creadora de vincles. 

Perquè com el so exhalat pel violí i el seu arc,
esdevinguérem anit una melodia superba,
prèvia a nosaltres, humans del nou ordre.
Perquè les ànimes manses no saben
deturar amb el seny la crida instintiva.  

Perquè he obert els ulls.
Perquè fa més de cinc minuts que em bressolo
entre el son i la vida, i encara no sé
si has marxat de gairell, emparat en la nit,
si no vas pas venir ahir al vespre,
o si encara ets aquí,

escrutant el meu rostre indecís,

que observa en el buit de la cambra
innegables lligams de colors invisibles.

I és per totes aquestes raons que m’emmirallo amb el sostre, poruga.

Perquè no goso girar el cap i desvestir el dubte.

 Núria Busquet Molist (09/11/2013)

Dona alliberada

 
I poblares la foguera
d’ombres de dones arcanes,
I digueres, però què fèieu tan ufanes
amb davantal i grilló?
I donares l’absolució
als seus tediosos viures,
les reptares a ser lliures
com, orgullosa, eres tu.
I fongueres les cadenes
en el fons de riota aliena
del teu ignot esclavatge.
I esdevingueres femella
però amb sabates de ningú.
 

Núria Busquet Molist (28/10/2013)

 

Em sembla, vaja

Em sembla, vaja,

que el teu sexe i el meu
estan diguem-ne encaixats per sempre més
I perpetren amb nocturnitat
una conversa fluïda (fluïda!)
coronada per tres certeses,
que són també mots,
els quals, donat el cas,
podrien estar mancats de contingut,
que no és el cas nostre.
Vaja, em sembla. 
 
Amor. 

              Amistat. 

                               Necessitat. 

Em sembla, vaja,
que desfilen el fil i l’enfilen, els mots,
segons l’ocasió que es presenta,
i el dia, i l’hora del dia,
i l’abans de sopar o el després,
i que a aquell nus que ens uneix
no li cal desfer-se,
per falta de voluntat
d’ambdós extrems.
Massa preciós per haver estat nuat
per simples humans amb prosaica
urgència de cos.
Vaja, em sembla.
 
El que és evident és que les nostres soledats
s’estimen apassionadament:
Com nosaltres.
Em sembla, vaja. 

Núria Busquet Molist (23/10/2013)

Amputació

La mà acompanyant-me en la fosca va xiuxiuejar-me a l’orella que em deixés sentir.
Vaig decidir arrencar-me’l d’arrel com una mala herba, sense ser-ne capaç.  
La por del terrible dolor per la pèrdua del membre rebel m’ho impedí.
Vaig pensar que si d’arrel no podia, m’esqueixaria igualment, fos com fos,
sabent que si ho feia, tot l’arbre sencer corria el risc de morir.
La serra era tota rovellada, i jo estava sola, desesperada, emparada en la nit.
Amb l’espina dorsal escapçada, vaig procedir a la brutal amputació,
amb la final intenció de fer un darrer intent per sobreviure.

No va caldre tapar-me la boca, amics meus, creieu-me: era closa, cosida pels anys,
sense cap cicatriu que evidenciés haver estat sargida per dins.
Amb sàdic tacte de bisturí, seccionant una pell sense anestèsia, vaig tocar os.
L’olor de formol m’omplia els narius. Respirant fins al fons altre cop, vaig seguir tallant,
més freda que el marbre, cada múscul, cada artèria, del tros contaminat del meu cos.

La sang va sortir a borbollades, llavors, disparada a grumolls, vermella i granada.
Cap crit de dolor va poder esqueixar aquell silenci furiós.
I tallava i tallava i tallava i tallava i dies i dies i nit rere nit.
Dessagnant-me, però muda, callada, desbordada de roig i negada de ràbia.
Obligada a patir per collons, vaig rebolcar-me pel sòl relliscós, alienada,
Gaudint de l’espectacle macabre, coberta de sang coagulada,
somrient embogida, però sense xiscles de truja al moment de parir,
reclamant emmudida a algun déu una mort merescuda.
I creieu-me quan dic que, tanmateix, no vaig morir.
En lloc de posar-me morfina per deixar de patir
Vaig asseure’m a fora, al pedrís del jardí,
al tercer graó davant l’arbre, aquell que porta el meu nom,
a mirar com es descomponia, podrint-se lentament al sol,
l’esvorall extirpat del meu cos.
Quan ja era un caire fètid irreconeixible, un dia, la boca s’obrí
Proferint sons que ja eren audibles, per fi. 

I el crit ofegat d’aleshores és aquest poema.

(Núria Busquet i Molist 18/10/2013)

Formigues

 
Hi ha dies que la vida s’acarnissa amb un mateix.

S’estén com un niu de formigues, la vida,
Buscant amb cobdícia bocins de pa tendre
abandonats pels teus fills després d’esmorzar.
I et deixa un rastre ben negre, caòtic i desordenat.
I et sembla, aquells dies, que més valdria callar.
I treballar cada dia, empassant-te el fel.
I comprar electrodomèstics moderns i sabates.
I callar, i callar, i callar, i callar.
No dir res. Treballar. 

Hi ha dies, però, que la vida no et sembla real.
Aquells dies no veus el niu de formigues caòtic.
Només veus una colla d’insectes, individuals,
Fútils, insignificants, prescindibles.
Una a una les aixafes amb el dit, cruelment
amb calma, gaudint de l’assassinat.
Veus com fugen, porugues, covardes,
perquè soles, lluny del seu niu àvid,
no tenen poder sobre teu.

I t’asseus a la taula i escrius un poema d’una tirada.
O llegeixes un llibre bonic.
O escoltes aquella cançó delicada amb els ulls mig tancats.
O, simplement, respires ben fons i l’aire t’arriba al final. 

Hi ha dies que ets tu qui s’acarnissa amb la vida.
T’asseus al terra, i la mires com fuig, espaordida,
 i n’escoltes els xiscles mentre plores i rius, tot alhora
talment com quan mates formigues.

 
(Núria Busquet i Molist 07/10/2013)

Les fulles vermelles

Jo sóc aquí, encara ara, que canta l’ocell i enrogeixen les fulles.

I els capvespres fan mal de tan poca llum que emmirallen.
Ja era aquí quan les baldes dels porticons no tancaven de nit
I restàvem ocults entre ombres, entre escletxes de finestrons.
Quan la mare et portava a l’escola i ploraves, desvalgut,
L’absència de la nansa que et sostenia les pors. 

Jo sóc aquí, encara ara, que ella s’escapa dels dits i no saps retenir-la.
Ara que et sents desgraciat, com un àngel caigut mirant cap amunt.
Sóc aquí i no voldria pas ser-hi, jo no sé fer de mare d’un home adult.
Voldria inundar-te la fam de puntes de llapis de tots els colors,
Però em temo que fa massa fred, a l’hivern, i el teu gel glaçarà, segur
Sóc aquí en circumstància, constant per costum, no per fe. 

Jo sóc aquí, encara, ara que el meu somni de tu ja no és un malson.
Que les matinades i els vespres no són angoixants i no escric poemes amb plor.
Sóc aquí encara sense ser-hi, esperant l’esperat desenllaç,
A hores d’ara ja en sé el resultat, i accepto el final, amb desgana.
Quan respiro la lluna com un sacrifici que no em costa res
I el cel ja és blau, i els núvols són blancs, i les fulles vermelles.
 
Núria Busquet Molist (23/09/2013)

Foll a l’umbracle

Volies la llengua, poeta?

No et facis ara l’asceta
que aquesta gateta
ja ensuma el rostoll.
Vinga, home! Vas moll?
Doncs olora’m el coll.
Colònia! També en porto al bedoll.
Va, toca’m la teta!
Mentre amb el peu, fas l’aleta.
Oh, sí! Quin capoll!
T’ho prego, arramba’m, ja vaig de corcoll.
Endolla l’endoll!
Demostra’m que ets un atleta
Clavant la brotxeta.
Tanta carn fa enfarfoll!
Suor, cuixes, genoll
palpant-se entremig del matoll.
Si em fas arribar a la zeta,
Tocaré per tu la trompeta.
Quin soroll, quin broll! Quin doll!
Sadoll, en el toll faig xipoll.
Foll a l’umbracle, foll! 

Núria Busquet Molist (18/09/2013)

Encara t’observo de lluny


Encara t’observo de lluny, i respiro el teu aire.

Partícules teves penetren endins.
A glopades suaus et retinc.
Inspirar i expirar. Altre cop.
I el teu tu esdevé jo, circulant.
Doll calent enmig d’un mar gèlid, glaçat.
T’intueixo a prop. Cantonades, racons, ens separen, només.
No m’apropo, però, que m’allunyo, debades.
El turment fa l’ullet cinglant marges esquerps.
Jo. Amb tu aquí, però llunyà. Un cop més. 

Finament s’esllangueix el paisatge
que havia creat amb el meu barruf llosc.
El temps, el record, és de rosa i de blau.
El llit amb llençols de floretes. El meu tacte suau.
T’estimava arraïmada a un fossar massa fosc.
El verí circulava entre el mur de desitjos d’amor incrustat.
Grinyolava la porta, s’esquerdava el maó que envoltava la casa.
Fuetejava, terrible, el vent fred l’interior,
Un relat d’impossibles abrandava l’espasa.
S’enfonsava, profunda, en l’immens descampat.
Jo era jo i era rosa. Tu eres blau, ho saps. 

Lliure em dreço, però trista, penada.
L’albada tremola dubtosa, cansada,
en un contrallum de colors.
Estimava els capvespres, la mar. Les espelmes d’olors.
I el teu somrís trist amb l’espasa enfundada,
supurant en la molsa. Tendre embat, alè tènue,
arrels que enfonsàvem, profundes, en ànimes
ermes, encara, sense haver germinat.
Confidències que unien dos éssers exhausts per un joc,
Moments retratats, marionetes exànimes.
Tu i jo. Aigua i aire. Terra. Foc. 

Et sento, però, encara. Et veig. T’observo, també.
M’atanso al coixí que era teu i s’ablana.
Faig festa de bruixa boscana. Va bé.
La campana. Conjuro tempestes de premonició.
Acluca’t, ull. Absenta’t. Escac i mat. Final decisió.
Udola la nit en el buit que deixares,
que vaig pressentir just a temps.
Tentacles xops de deler festegen, al llit,
el desig meu de tu, finalment esquerdat.
Feliç i il·lusa l’amant, capaç de creure en l’oblit
d’un amor que perviu, immune a la llibertat. 

Núria Busquet Molist (13/09/2013)

Si la pluja…

Si la pluja fos neu,
i la neu fos
un matí d’agost
Ell seria com
un ventijol
que m’inunda
els records.
I els matins de tardor,
i aquell fred
que intimida
no serien tan tristos,
ni tindria l’oïda
atenta
als acords
de la cançó
melangiosa, unida
per sempre
a un moment
fet a mida.
Si la pluja fos neu,
i la neu fos
un matí d’agost.
 

Si no em fossin
tan negres
els núvols del cor
Si el seu blanc
relluent
destaqués sobre blau,
com un cel
d’infantesa
I l’aspror del camí s’ablanís
amb el tacte
de mascle
d’un arbre,
ben fort.
El foc nou,
foragitaria
la constant,
pertinaç
petitesa. 

Si a l’agost hi hagués neu,
i la neu,
fos com pluja.
Jo no hauria d’escriure
el poema
mentre sento com plou.
Ni retallaria
d’arrel,
amb xiscles
de truja,
bocins tendres
de carn malferida,
mentre cerco
debades,
a cops,
la manera
correcta de viure
de nou.
Aquesta ànima errant,
turmentada,
tan curulla d’amor,
Embafada,
encara,
de vida.
Si la pluja fos neu…
I la neu…
I a l’agost… 

Núria Busquet Molist (13/08/2013)

Calisay

 
Parlem de poemes d’en Jim, el poeta que canta.
En un bar amb olor d’oli vell, de gent tendra i senzilla.
Com un set i mig amb cartes gastades.
Parlem de pobles que ja són ciutats
I de vides amarades d’intent de viure.
I riem, i cantem, i fumegem guitarres que no tenen ritme. 

No parlem de nosaltres.
Dels dolors que, sovint, ens encalcen les nits.
Ens vestim la cuirassa i fem una vida amb els descosits.
Amics meus, som l’onada que atrapa el capvespre
En un port plàcid de velers malferits.
Fuetegem cavalls maldestres que ens sotgen les nits. 

Fidels al ròssec suau de l’albada
Pensem en nosaltres, els altres, els que no alimentem
Les platges populars de crema, de para-sols i d’onades.
Els que mirem l’infinit amb desassossec
Amb l’encalç infinit del record de l’horror
De les existències tèbies per mor de l’amor. 

I parlem d’Oasis, i Doors i grups que ens capgiren l’estómac
Sense ser massa conscients de l’embat de la seva pròpia remor.
Nuem veles tènues, forçades, indignes
D’un capvespre pàl·lid d’hivern, amb ingrats fonaments.
I sortim a l’albada del bar estiuenc, amb el Calisay que ens sotja les pors.
I no et sabria dir si estem tristos
 o si, pel contrari, el que estem és contents. 

Núria Busquet Molist  (06/08/2013)

Fumeja la lluna…

Fumeja la lluna amb desig d’hora blava.
Podria encendre el brogit
que n’enrareix l’ombra.
Amb escombra
que s’enlaira
en l’aire
li vaig demanar, ja en fa dotze,
la força que em mena fins a l’infinit. 

Jugo a les cartes amb el destí
I encalço vells pals mariners
de remota crinera.
Juganera,
em descalço
I vorejo el teu nom amb el dit,
amb la llengua. 

Alço el cap i t’observo,
amic meu, fill del poble,
finesa de tacte
mascle
amb braçades tendres
que buides el pap.
Desclava la falç del meu pit,
t’ho demano,
el meu prat ja és segat. 

Desdibuixa amb guix rosa
el seu amo
els senyals de l’espai
que subjuguen el fosc
requisit. 

Dins el pit,
la buidor de l’esglai.
Dins la panxa,
l’espasa del samurai. 

Sento el bel tendre
del xai
que talla, precís,
a rodanxes
cada brot de futur: remota remor. 
Desig, fetge, vagina,

Ferotge respir, moviment

dolç de salvatgina:
clamor
de l’amor.
 
Núria Busquet Molist (21/07/2013)

Res no omple aquest buit

Res no omple aquest buit.
Ni la sang d’aquest cor ple d’espines
que esgarrinxen el dèbil fil groc que em sosté.
Ni tres incipients ànimes humanes
en el doblec d’un úter suau, com llençols a trenc d’alba.
Ni el tèrbol poema llunyà
que ensutja miralls que em retornen l’imatge.
Ni el meu cos reflectit, estranger,
lleuger i transparent, un miratge.
Ni la meva tortura, i la ràbia, i el càstig punyent.
Ni les mans enllaçades,
i ell, dintre meu, mirada suspesa, silent,
dubtant si m’estima. Ni el somriure sincer.
Ni l’evidència terrible que no sóc la dona
que hauria de ser.

Una simple deessa

Forta.

Un roure.
Un brau.
Una euga.
Una lloba.
Una fera.
Una puta.
Un home:
plorar tota sola, amb vergonya,
i fer veure que no passa res.

Dèbil.

Un núvol
fugaç.
Una eruga
poruga
xiuxiuejant.
Una nena.
Una ombra:
Immòbil i digna filla del pare.
Un silenci trencat, un cor enllaunat.

Màrtir.

Víctima
sacrifici
que reclama
el meu sexe.
Admirada.
Una mare.
Un mirall:
Un dolç despertar de tendresa,
reflex impacient d’altres vides.

Sóc una tija que es vincla i revincla.
Una lloba, una eruga poruga
Enfarfegada amb la pròpia feblesa.
Una nena, una fera, una mare, una puta.
Un dolç despertar de tendresa.
Una humana mortal. Una fada, una bruixa.
Una simple deessa.

La plongée

Xap! Aigua congelada.
Tortura d’agulles
que perfora, de nou, la pell.
Balanceig de l’onada.
Algues verdoses
entremig dels cabells.

Digues, què faig, m’ofego!

Tranquil.la. Treu el cap i respira.
I ara recorda, recorda, què fer.

Nedar, respirar, nedar.

Molt bé!
No t’ofegaràs, avança.
Sents com despunten les ales?

Encara no volo.
És igual, avança!

Sí, ja ho recordo, ja ho sé.
Aviat volaré.