Parlem de poemes d’en Jim, el poeta que canta.
En un bar amb olor d’oli vell, de gent tendra i senzilla.
Com un set i mig amb cartes gastades.
Parlem de pobles que ja són ciutats
I de vides amarades d’intent de viure.
I riem, i cantem, i fumegem guitarres que no tenen ritme.
No parlem de nosaltres.
Dels dolors que, sovint, ens encalcen les nits.
Ens vestim la cuirassa i fem una vida amb els descosits.
Amics meus, som l’onada que atrapa el capvespre
En un port plàcid de velers malferits.
Fuetegem cavalls maldestres que ens sotgen les nits.
Fidels al ròssec suau de l’albada
Pensem en nosaltres, els altres, els que no alimentem
Les platges populars de crema, de para-sols i d’onades.
Els que mirem l’infinit amb desassossec
Amb l’encalç infinit del record de l’horror
De les existències tèbies per mor de l’amor.
I parlem d’Oasis, i Doors i grups que ens capgiren l’estómac
Sense ser massa conscients de l’embat de la seva pròpia remor.
Nuem veles tènues, forçades, indignes
D’un capvespre pàl·lid d’hivern, amb ingrats fonaments.
I sortim a l’albada del bar estiuenc, amb el Calisay que ens sotja les pors.
I no et sabria dir si estem tristos
o si, pel contrari, el que estem és contents.
Núria Busquet Molist (06/08/2013)
Núria Busquet Molist 