Jo sóc aquí, encara ara, que canta l’ocell i enrogeixen les fulles.
I els capvespres fan mal de tan poca llum que emmirallen.
Ja era aquí quan les baldes dels porticons no tancaven de nit
I restàvem ocults entre ombres, entre escletxes de finestrons.
Quan la mare et portava a l’escola i ploraves, desvalgut,
L’absència de la nansa que et sostenia les pors.
Jo sóc aquí, encara ara, que ella s’escapa dels dits i no saps retenir-la.
Ara que et sents desgraciat, com un àngel caigut mirant cap amunt.
Sóc aquí i no voldria pas ser-hi, jo no sé fer de mare d’un home adult.
Voldria inundar-te la fam de puntes de llapis de tots els colors,
Però em temo que fa massa fred, a l’hivern, i el teu gel glaçarà, segur
Sóc aquí en circumstància, constant per costum, no per fe.
Jo sóc aquí, encara, ara que el meu somni de tu ja no és un malson.
Que les matinades i els vespres no són angoixants i no escric poemes amb plor.
Sóc aquí encara sense ser-hi, esperant l’esperat desenllaç,
A hores d’ara ja en sé el resultat, i accepto el final, amb desgana.
Quan respiro la lluna com un sacrifici que no em costa res
I el cel ja és blau, i els núvols són blancs, i les fulles vermelles.
Núria Busquet Molist (23/09/2013)
Núria Busquet Molist 