Em sembla, vaja,
que el teu sexe i el meu
estan diguem-ne encaixats per sempre més
I perpetren amb nocturnitat
una conversa fluïda (fluïda!)
coronada per tres certeses,
que són també mots,
els quals, donat el cas,
podrien estar mancats de contingut,
que no és el cas nostre.
Vaja, em sembla.
Amor.
Amistat.
Necessitat.
Em sembla, vaja,
que desfilen el fil i l’enfilen, els mots,
segons l’ocasió que es presenta,
i el dia, i l’hora del dia,
i l’abans de sopar o el després,
i que a aquell nus que ens uneix
no li cal desfer-se,
no li cal desfer-se,
per falta de voluntat
d’ambdós extrems.
d’ambdós extrems.
Massa preciós per haver estat nuat
per simples humans amb prosaica
urgència de cos.
Vaja, em sembla.
urgència de cos.
Vaja, em sembla.
El que és evident és que les nostres soledats
s’estimen apassionadament:
Com nosaltres.
Com nosaltres.
Em sembla, vaja.
Núria Busquet Molist (23/10/2013)
Núria Busquet Molist 