Formigues

 
Hi ha dies que la vida s’acarnissa amb un mateix.

S’estén com un niu de formigues, la vida,
Buscant amb cobdícia bocins de pa tendre
abandonats pels teus fills després d’esmorzar.
I et deixa un rastre ben negre, caòtic i desordenat.
I et sembla, aquells dies, que més valdria callar.
I treballar cada dia, empassant-te el fel.
I comprar electrodomèstics moderns i sabates.
I callar, i callar, i callar, i callar.
No dir res. Treballar. 

Hi ha dies, però, que la vida no et sembla real.
Aquells dies no veus el niu de formigues caòtic.
Només veus una colla d’insectes, individuals,
Fútils, insignificants, prescindibles.
Una a una les aixafes amb el dit, cruelment
amb calma, gaudint de l’assassinat.
Veus com fugen, porugues, covardes,
perquè soles, lluny del seu niu àvid,
no tenen poder sobre teu.

I t’asseus a la taula i escrius un poema d’una tirada.
O llegeixes un llibre bonic.
O escoltes aquella cançó delicada amb els ulls mig tancats.
O, simplement, respires ben fons i l’aire t’arriba al final. 

Hi ha dies que ets tu qui s’acarnissa amb la vida.
T’asseus al terra, i la mires com fuig, espaordida,
 i n’escoltes els xiscles mentre plores i rius, tot alhora
talment com quan mates formigues.

 
(Núria Busquet i Molist 07/10/2013)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s