T’has esvanit, de matinada,
esquitllant-te per la finestra rodona
del vaixell dels malsons d’un infant,
dansant de puntetes la gespa
que mena a l’oblit
d’un cor fet de glaç.
Fugint del meu cos fet de flama,
del meu llit tan urgent,
emparat pel silenci
has cercat,
en la remor de la calma,
la fredor familiar i més fosca:
la dels monstres que t’acompanyen.
Hi ha un eco congelat dins les tènues cuirasses
en què el meu tu i el teu jo es resguarden.
Núria Busquet Molist (06/01/2014)
Núria Busquet Molist 