Els pits a pes sobre un cos suau i llis.
Omple d’empremtes la cintura,
pèls negres, ombres i plecs profunds.
Furga racons a un ritme plàcid,
ressonant, al dit del mig, la cadència del cos.
Buit i matèria, claror i foscor, i precisió de rellotge.
Alliberar l’altre jo amb tènue olor de civada,
i alterada s’alça del llit, refà el camí del lavabo.
Sempre evitant el seu rostre abatut,
s’observa el cos, que és ben seu, d’ella i ningú.
I aleshores, com qui no sap el que es fa, la veu allà.
Transparent, amagada. La mà palpant-la, impotent.
Potser direm que angoixada.
Vol dir per sempre, però sempre calla.
En lloc de mots, es posa el cos de gairell
i somrient es tranquil·litza, perquè té un cul que fa molt goig.
Núria Busquet Molist (26/01/2014)
Núria Busquet Molist 