Entre les cames,
amb sospirs d’urgència,
llisca el llangardaix
que ja havia parit
i alletat, xardorosa,
amb xarop de maduixa.
Fou una bèstia verdenca,
un nou-nat xisclador,
eixordant-me les nits,
i forats, i aiguadeix
dels meus dies
fins a fer-ne xavalla.
I ara vol tornar, eixut,
perdonant-me la vida,
després de xuclar-me
els mugrons, més eixorcs
que els crits previs
al seu naixement.
Entreteixint dubtes m’entrego.
Dins el ventre feixuc,
la llengua aspra.
No puc defugir
un bleix d’orgasme poruc.
Núria Busquet Molist (17/01/2013)
Núria Busquet Molist 