La mamma morta

La mare que et va parir no existeix.
Era un joc de la ment,
una ombra de peix,
un instint insolent
que m’havia raptat.
L’ombra havia pres cos,
i el cos fou averany.
L’ombra-peix bressolava
el teu son, respirant
l’aire dolç de l’engany,
l’aire plàcid i clar
del seu ventre.
L’urgència d’amor
i el neguit d’aquell cor
van definir-te el centre. 

Impostora, rendeix-te, li deia,
enfonsant el ganivet.
I al costat de l’avet

vaig deixar el seu cadàver.

Va sorgir un cos de l’ombra,
i la carn va ser carn,
i el tros mort va brillar en la penombra.
I els pulmons plens d’oxigen
foren brànquies de peix
i avançaren nedant. 

D’una ànima errant
jo sóc, filla meva,
culpable assassina.
Urgida de dubtes, sadolla de por
submisa i poruga,
mai prou plena d’amor.
Inoculant-te a gotes petites,
tènues com l’ombra que era,
l’enyor plàcid que escampes arreu. 

Perdona’m
pel buit de la pèrdua,
pel pit que no raja,
per l’absència, pel plor.
Agraeix-me
l’exemple, el dolor
del camí que no vaig fer per ella,
ombra-peix, ni per mi,
que ja tinc apamada l’estella. 

El sender que vaig prendre un bon dia
va canviar-te per sempre el destí.
 
Núria Busquet Molist (27/11/2013)
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s