Vam fer dels homenatges a la subordinada
la fórmula perfecta per cosir amb fil de plata
les boques, els fulgors, i cloure així
els úters temorosos de les mares,
convèncer que el subjecte
no és apte per a reus imaginaris.
La fi és a prop.
I tot allò que els versos no diran:
la rebel·lió de les entranyes,
el ja n’hi ha prou que ens pren,
de revolada, el seny i la raó.
Sabem que som
l’angoixa de deu generacions en fúria,
en un silenci dens, com de cotó.
Serem, malgrat la fam de les espines,
i perquè ens vol la salabror d’un mar
que és fet de carn, i de coratge,
i de temença al buit etern
que trem la nostra pell esquiva
i ens ha impregnat del gust de l’abordatge.
Caminarem tots junts, un cop encara,
i un cop més,
i fins que el fred d’aquest camí
esdevingui orgasme.
Som hereus
d’un poble que ha excavat
amb sang de dits i mans,
la roca agrest de la muntanya,
engolit flonges casulles
de sants estranys
i llibertats silents, covardes,
callant sota de vànoves quadribarrades.
Caminarem tots junts, altra vegada,
i en un instant fugaç, paper de seda
entre les flames
serem un mar immens que riu
quan rememora el riu.
Serem la deu que ens és l’origen.
Núria Busquet Molist 