La deu que riu

Vam fer dels homenatges a la subordinada
la fórmula perfecta per cosir amb fil de plata
les boques, els fulgors, i cloure així
els úters temorosos de les mares,
convèncer que el subjecte
no és apte per a reus imaginaris.
La fi és a prop.
I tot allò que els versos no diran:
la rebel·lió de les entranyes,
el ja n’hi ha prou que ens pren,
de revolada, el seny i la raó.
Sabem que som
l’angoixa de deu generacions en fúria,
en un silenci dens, com de cotó.
Serem, malgrat la fam de les espines,
i perquè ens vol la salabror d’un mar
que és fet de carn, i de coratge,
i de temença al buit etern
que trem la nostra pell esquiva
i ens ha impregnat del gust de l’abordatge.

Caminarem tots junts, un cop encara,
i un cop més,
i fins que el fred d’aquest camí
esdevingui orgasme.
Som hereus
d’un poble que ha excavat
amb sang de dits i mans,
la roca agrest de la muntanya,
engolit flonges casulles
de sants estranys
i llibertats silents, covardes,
callant sota de vànoves quadribarrades.
Caminarem tots junts, altra vegada,
i en un instant fugaç, paper de seda
entre les flames
serem un mar immens que riu
quan rememora el riu.

 

Serem la deu que ens és l’origen.
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s