Recompte

Dos-cents trenta mil quilòmetres
i cinc metres.
Un concert,
un aniversari,
una menstruació.
Dues sessions de sexe salvatge.
Cap emoció.
Mil hores nuant incerteses.
Una corda invisible que em tiba,
a contrallum de les branques,
cap al niu de plomes negres
on vaig abdicar-te
quan eres, encara,
un home,
i no pas un projecte
de la desmemòria.

Núria Busquet Molist (18/03/2014)

Records

Tots dos ulls es rebel·len
contra la fam de llevantada estulta
que et buida les conques dels ulls.
Esbufeguen els camps maldant
per desprendre’s d’un blat ja segat,
garbellat, malvenut.
Les mans que no abasten
a separar el tentacle lliscós
que t’envolta la tràquea.
Un os ple de calç t’aixecava l’esquena,
quan t’espantaves, ingènua,
amb l’esbufec d’un gat.
I les urpes clavades al pit
eren àncora errant
arrelada a la terra dels avis.
Gessamí i molsa tendra buscant créixer
en un bosc incendiat.
Dreçaves el cos orgullosa
amb la flegma a riuades escalant-te el pubis.
No vas ser, aleshores, més forta.
La boca, cosida pels nans entranyables 
del jardí d’esbarzers estossegava bilis.
Hi havia un botxí
bavejant pel teu cap
i el seu penis dòcil et feia de pare.
El glaç et prenia amb la fúria d’un boc.
De nit suplicaves clemència.
Cap mare abraçant-te al llit tebi,
quan els monstres vermells et prenien
enfonsant-te el polze a la gola.
No vas ser, aleshores, més forta.
I els teus ulls, amb posat temorós,
buidaven el cel gris del capvespre.
La muntanya verd-blava al davant,
les fulles puntualment caduques,
les neus eternes dels cims borrascosos
i el dol de la pluja del mes de novembre.
Vestits de comunió amb ferum de grogor
i la paret de paper estripat per les dones
que esgaripen al seu interior (deixeu-me sortir!).
L’habitació a la cantonada,
calaixos amb la fosca esmicolada,
una illa de penya segats després d’un naufragi,
l’armari de l’esquerra, i al terra, coixins.
Sola, la nena. La dona, sola.
Sols també tots nosaltres,
nedant en el brou del nostre
coratge líquid i trobant de sobte un bri d’amargor
que ens transporta de nou a l’edat en què els somnis
foren pous negres on emmirallar malsons.

Núria Busquet Molist (05/03/2014) 

Full de ruta

Demà farà fred a l’albada
I el meu abric roig tindrà bocins de gel
pels racons de les butxaques.
Amb la mà dreta, impassible, sostindré el teu cor blau congelat,
somrient en percebre els meus ulls de vidre.

I em diràs tan tranquil que has pensat que és agost,
que aquest és el teu full de ruta i que la calor
de l’estiu, quan fa fred i és hivern, vivifica.
Miraré un altre cop dins la teva cuirassa
amb aquells meus ulls tendres de xai degollat
que tan bé coneixes i estimes.

Però creu-me, aquest cop em posaré guants
i m’escalfaré els dits abans de prendre’t el cor.
Des de la finestra, xopa de blau ,
veuré emblanquinar-se la gespa.
I percebré trista el teu cos sense cor, despullat i immòbil,
amb el full de ruta a les mans, cobrint-se de gebre.

Núria Busquet Molist (13/11/2013)

Cicatriu

Els pits a pes sobre un cos suau i llis.
Omple d’empremtes la cintura,
pèls negres, ombres i plecs profunds.
Furga racons a un ritme plàcid,
ressonant, al dit del mig, la cadència del cos.
Buit i matèria, claror i foscor, i precisió de rellotge.
Alliberar l’altre jo amb tènue olor de civada,
i alterada s’alça del llit, refà el camí del lavabo.
Sempre evitant el seu rostre abatut,
s’observa el cos, que és ben seu, d’ella i ningú.
I aleshores, com qui no sap el que es fa, la veu allà.
Transparent, amagada. La mà palpant-la, impotent.
Potser direm que angoixada.
Vol dir per sempre, però sempre calla.
En lloc de mots, es posa el cos de gairell
i somrient es tranquil·litza, perquè té un cul que fa molt goig.

Núria Busquet Molist (26/01/2014)

Xacra

Entre les cames,
amb sospirs d’urgència,
llisca el llangardaix
que ja havia parit
i alletat, xardorosa,
amb xarop de maduixa.
Fou una bèstia verdenca,
un nou-nat xisclador,
eixordant-me les nits,
i forats, i aiguadeix
dels meus dies
fins a fer-ne xavalla.
I ara vol tornar, eixut,
perdonant-me la vida,
després de xuclar-me
els mugrons, més eixorcs
que els crits previs
al seu naixement.
Entreteixint dubtes m’entrego.
Dins el ventre feixuc,
la llengua aspra.
No puc defugir
un bleix d’orgasme poruc.

Núria Busquet Molist (17/01/2013) 

El fugitiu

T’has esvanit, de matinada,
esquitllant-te per la finestra rodona
del vaixell dels malsons d’un infant,
dansant de puntetes la gespa
que mena a l’oblit
d’un cor fet de glaç.
Fugint del meu cos fet de flama,
del meu llit tan urgent,
emparat pel silenci
has cercat,
en la remor de la calma,
la fredor familiar i més fosca:
la dels monstres que t’acompanyen.
Hi ha un eco congelat dins les tènues cuirasses
en què el meu tu i el teu jo es resguarden.

Núria Busquet Molist (06/01/2014)

Mal menor

 

Si haguessis fingit,
l’estiu que vam viure podria haver estat la postal d’una cala
amb velers i banyistes surant en jocs d’aigües tornassolades.
El sol a la cara, la sorra enganxada als peus molls del futur
no farien aquell mal tan amable, que és el frec del teu tacte.
Podries haver-me jurat, com fan d’altres, que m’estimes de cor.
Que el meu cos, dessota del teu, és de sucre i de melmelada.
M’hauria esborrat afanyosa tot rastre de mascle aliè
esbandit els pors de la pell amb lleixiu, raspat les entranyes,
per poder ser més teva, si no ho era prou, ja m’entens.

Si haguessis fingit molt de temps, t’adverteixo,
hauries sentit, escruixit, l’udol de dolor del meu pit,
en alguna ocasió. I jo hauria fet meu, aleshores,
més d’hora que tard, com caldria, aquell adagi impossible
que diu sou iguals tots els homes, incapaços humans de capir
la meva natura corrupta. Que l’amor que tu sents no era pas
com l’amor que jo sento. Que sí, tens raó, érem molt diferents.
Podries haver sentit, de bon grat, el batec entremig de les cames,
amb la llengua roent de plaer, i cridar-me amb un sol moviment
dels teus dits, oberta al davant, davant teu, disposada.

Si haguessis fingit finalment,
un amor que senties a mitges, com hauria fet qualsevol,
t’odiaria a hores d’ara per haver fingit ser qui no eres
i tu m’odiaries també, per haver estat estúpida, toixa,
i no haver-me adonat que fingies l’estrofa que corejaves.
I la tendra i remota postal que ara veig de tots dos a la cala
d’un poble de costa amb estiu de velers i aigua tornassolada,
seria sòrdida, obscena i basardosament trista, com qui evoca l’estiu
i l’amor i la joia de viure quan el fred té ja olor definida
i el sàdic hivern es respira, expectant, des del llit d’un suïcida.

 

Núria Busquet Molist (22/10/2013)

Troncs

 

 

Potser és la por que sento quan penso en els troncs.

En els trossos dels arbres que dius que hem de cremar,

un a un, per no cremar el bosc, d’un plegat.

Em fa por no ser un tronc prou a punt per cremar-se.

Em fa por cremar el bosc, de tant foc que sento a les branques.

Em fa por, finalment, no ser un tronc ni una branca,

ni un arbre tan sols. Ser una dona, només, i tu un home, només.

I tots dos, un miratge.

I que això que veiem com un bosc sigui un dia, només, clariana.

Potser és por, penso jo, o és potser que vull tant la calor d’aquest arbre

que cremar tot el bosc se m’antulla un destí inevitable.

Núria Busquet Molist (10/12/2013)

Sordesa selectiva (na-ni-no)

Home-home que llunyeges les nits:

irrisoris tres versos em menen a tu
i em fan entonar la cançó de bressol per a adults
que em força a emetre (proferir?) un somriure indolent
fent veure que et sento. No. Que t’escolto.  
Na-ni-no na-ni-no, amb la guitarra que toques.
Canto jo, jo canto, però no escolto,
la guitarra no és teva, és de l’altre, la sents?
Na-ni-no. 

El teu son misterieja, home-món, barret-home,
abocat des de mai, des d’ara-ara i per sempre
al meu desig, presonera. De tu, home-fal·lus,
i de la cançó que va tocant la guitarra, taciturna, com jo.
Covarda? Exacte.
Humiliada.
Pròdigament, la sents?
Na-ni-no na-ni-no.  

Home-déu, desgastat.
Un atzar insolent escolat pel forat de l’aigüera
et portà cap a mi, embriaga. De vi? No. D’orgasmes.
Amb gust de maduixa, olor de cirera. De llima.
Lliscant sense xarxa, com sempre, és clar, directa.
Al fons del barranc. Allà on bruela (no, clama) el mar ardit.
Per què busques aquella guitarra que sona al bell mig d’un mar plàcid?
No hi és. No hi sóc. La sents?
Na-ni-no na-ni-no.

Home-penis, home-cicatriu, home-cuirassa (esventrada).
El primer misteri és la copa buida.
El segon misteri és la porta oberta.
El tercer misteri sóc tota jo, sencera, plena de tu, buida de mi, oberta.
Tic-tac esperant. El què? La guitarra.
Home-no, home-sí. Home.
Tu i el barret. Desgastat.
Na-ni-no na-ni-no.
La sento, la sento. I tu? 
No.

Núria Busquet Molist (28/11/2013)

La mamma morta

La mare que et va parir no existeix.
Era un joc de la ment,
una ombra de peix,
un instint insolent
que m’havia raptat.
L’ombra havia pres cos,
i el cos fou averany.
L’ombra-peix bressolava
el teu son, respirant
l’aire dolç de l’engany,
l’aire plàcid i clar
del seu ventre.
L’urgència d’amor
i el neguit d’aquell cor
van definir-te el centre. 

Impostora, rendeix-te, li deia,
enfonsant el ganivet.
I al costat de l’avet

vaig deixar el seu cadàver.

Va sorgir un cos de l’ombra,
i la carn va ser carn,
i el tros mort va brillar en la penombra.
I els pulmons plens d’oxigen
foren brànquies de peix
i avançaren nedant. 

D’una ànima errant
jo sóc, filla meva,
culpable assassina.
Urgida de dubtes, sadolla de por
submisa i poruga,
mai prou plena d’amor.
Inoculant-te a gotes petites,
tènues com l’ombra que era,
l’enyor plàcid que escampes arreu. 

Perdona’m
pel buit de la pèrdua,
pel pit que no raja,
per l’absència, pel plor.
Agraeix-me
l’exemple, el dolor
del camí que no vaig fer per ella,
ombra-peix, ni per mi,
que ja tinc apamada l’estella. 

El sender que vaig prendre un bon dia
va canviar-te per sempre el destí.
 
Núria Busquet Molist (27/11/2013)

Per poder ser com sóc ara

Per poder ser com sóc ara,

amb la cara maquillada,
he hagut de matar mil dones.
Ser jo sense ser-ho massa,
o ser massa sense ser jo.
Buscar entre la foscor
els fonaments d’una casa.

Sentir els crits en la distància.

Flotar, nedar.
Hivernar durant cent llunes,
desaprendre a respirar.

Per poder ser com sóc ara
amb tota la carn desbocada,
he hagut de prendre mil cossos
i resseguir-los l’espatlla.
I jugar a contrallum
a ser jo, però no massa.
Per poder ser com sóc ara
he estripat en mil bocins

aquella llista gastada

que deia esposa i mare.
I escriure una llista nova
amb una sola paraula.
 
Núria Busquet Molist (19/11/2013)

Perquè he obert els ulls

Perquè de matinada has fregat el meu tacte,

marbre fred amb treball de finesa impol·luta.
I perquè he sentit, de retruc, als teus dits, vellut càlid.
Per l’obsequi atorgat just després de l’orgasme:
l’esguard càlid d’un home entregat a la pròpia feblesa
que ha besat amb el sexe l’origen i fi d’un univers mut.
Perquè m’has impregnat, inflamat, de saba espessa i voluble,
fecunda creadora de vincles. 

Perquè com el so exhalat pel violí i el seu arc,
esdevinguérem anit una melodia superba,
prèvia a nosaltres, humans del nou ordre.
Perquè les ànimes manses no saben
deturar amb el seny la crida instintiva.  

Perquè he obert els ulls.
Perquè fa més de cinc minuts que em bressolo
entre el son i la vida, i encara no sé
si has marxat de gairell, emparat en la nit,
si no vas pas venir ahir al vespre,
o si encara ets aquí,

escrutant el meu rostre indecís,

que observa en el buit de la cambra
innegables lligams de colors invisibles.

I és per totes aquestes raons que m’emmirallo amb el sostre, poruga.

Perquè no goso girar el cap i desvestir el dubte.

 Núria Busquet Molist (09/11/2013)

Dona alliberada

 
I poblares la foguera
d’ombres de dones arcanes,
I digueres, però què fèieu tan ufanes
amb davantal i grilló?
I donares l’absolució
als seus tediosos viures,
les reptares a ser lliures
com, orgullosa, eres tu.
I fongueres les cadenes
en el fons de riota aliena
del teu ignot esclavatge.
I esdevingueres femella
però amb sabates de ningú.
 

Núria Busquet Molist (28/10/2013)

 

Em sembla, vaja

Em sembla, vaja,

que el teu sexe i el meu
estan diguem-ne encaixats per sempre més
I perpetren amb nocturnitat
una conversa fluïda (fluïda!)
coronada per tres certeses,
que són també mots,
els quals, donat el cas,
podrien estar mancats de contingut,
que no és el cas nostre.
Vaja, em sembla. 
 
Amor. 

              Amistat. 

                               Necessitat. 

Em sembla, vaja,
que desfilen el fil i l’enfilen, els mots,
segons l’ocasió que es presenta,
i el dia, i l’hora del dia,
i l’abans de sopar o el després,
i que a aquell nus que ens uneix
no li cal desfer-se,
per falta de voluntat
d’ambdós extrems.
Massa preciós per haver estat nuat
per simples humans amb prosaica
urgència de cos.
Vaja, em sembla.
 
El que és evident és que les nostres soledats
s’estimen apassionadament:
Com nosaltres.
Em sembla, vaja. 

Núria Busquet Molist (23/10/2013)

Amputació

La mà acompanyant-me en la fosca va xiuxiuejar-me a l’orella que em deixés sentir.
Vaig decidir arrencar-me’l d’arrel com una mala herba, sense ser-ne capaç.  
La por del terrible dolor per la pèrdua del membre rebel m’ho impedí.
Vaig pensar que si d’arrel no podia, m’esqueixaria igualment, fos com fos,
sabent que si ho feia, tot l’arbre sencer corria el risc de morir.
La serra era tota rovellada, i jo estava sola, desesperada, emparada en la nit.
Amb l’espina dorsal escapçada, vaig procedir a la brutal amputació,
amb la final intenció de fer un darrer intent per sobreviure.

No va caldre tapar-me la boca, amics meus, creieu-me: era closa, cosida pels anys,
sense cap cicatriu que evidenciés haver estat sargida per dins.
Amb sàdic tacte de bisturí, seccionant una pell sense anestèsia, vaig tocar os.
L’olor de formol m’omplia els narius. Respirant fins al fons altre cop, vaig seguir tallant,
més freda que el marbre, cada múscul, cada artèria, del tros contaminat del meu cos.

La sang va sortir a borbollades, llavors, disparada a grumolls, vermella i granada.
Cap crit de dolor va poder esqueixar aquell silenci furiós.
I tallava i tallava i tallava i tallava i dies i dies i nit rere nit.
Dessagnant-me, però muda, callada, desbordada de roig i negada de ràbia.
Obligada a patir per collons, vaig rebolcar-me pel sòl relliscós, alienada,
Gaudint de l’espectacle macabre, coberta de sang coagulada,
somrient embogida, però sense xiscles de truja al moment de parir,
reclamant emmudida a algun déu una mort merescuda.
I creieu-me quan dic que, tanmateix, no vaig morir.
En lloc de posar-me morfina per deixar de patir
Vaig asseure’m a fora, al pedrís del jardí,
al tercer graó davant l’arbre, aquell que porta el meu nom,
a mirar com es descomponia, podrint-se lentament al sol,
l’esvorall extirpat del meu cos.
Quan ja era un caire fètid irreconeixible, un dia, la boca s’obrí
Proferint sons que ja eren audibles, per fi. 

I el crit ofegat d’aleshores és aquest poema.

(Núria Busquet i Molist 18/10/2013)

Formigues

 
Hi ha dies que la vida s’acarnissa amb un mateix.

S’estén com un niu de formigues, la vida,
Buscant amb cobdícia bocins de pa tendre
abandonats pels teus fills després d’esmorzar.
I et deixa un rastre ben negre, caòtic i desordenat.
I et sembla, aquells dies, que més valdria callar.
I treballar cada dia, empassant-te el fel.
I comprar electrodomèstics moderns i sabates.
I callar, i callar, i callar, i callar.
No dir res. Treballar. 

Hi ha dies, però, que la vida no et sembla real.
Aquells dies no veus el niu de formigues caòtic.
Només veus una colla d’insectes, individuals,
Fútils, insignificants, prescindibles.
Una a una les aixafes amb el dit, cruelment
amb calma, gaudint de l’assassinat.
Veus com fugen, porugues, covardes,
perquè soles, lluny del seu niu àvid,
no tenen poder sobre teu.

I t’asseus a la taula i escrius un poema d’una tirada.
O llegeixes un llibre bonic.
O escoltes aquella cançó delicada amb els ulls mig tancats.
O, simplement, respires ben fons i l’aire t’arriba al final. 

Hi ha dies que ets tu qui s’acarnissa amb la vida.
T’asseus al terra, i la mires com fuig, espaordida,
 i n’escoltes els xiscles mentre plores i rius, tot alhora
talment com quan mates formigues.

 
(Núria Busquet i Molist 07/10/2013)

Les fulles vermelles

Jo sóc aquí, encara ara, que canta l’ocell i enrogeixen les fulles.

I els capvespres fan mal de tan poca llum que emmirallen.
Ja era aquí quan les baldes dels porticons no tancaven de nit
I restàvem ocults entre ombres, entre escletxes de finestrons.
Quan la mare et portava a l’escola i ploraves, desvalgut,
L’absència de la nansa que et sostenia les pors. 

Jo sóc aquí, encara ara, que ella s’escapa dels dits i no saps retenir-la.
Ara que et sents desgraciat, com un àngel caigut mirant cap amunt.
Sóc aquí i no voldria pas ser-hi, jo no sé fer de mare d’un home adult.
Voldria inundar-te la fam de puntes de llapis de tots els colors,
Però em temo que fa massa fred, a l’hivern, i el teu gel glaçarà, segur
Sóc aquí en circumstància, constant per costum, no per fe. 

Jo sóc aquí, encara, ara que el meu somni de tu ja no és un malson.
Que les matinades i els vespres no són angoixants i no escric poemes amb plor.
Sóc aquí encara sense ser-hi, esperant l’esperat desenllaç,
A hores d’ara ja en sé el resultat, i accepto el final, amb desgana.
Quan respiro la lluna com un sacrifici que no em costa res
I el cel ja és blau, i els núvols són blancs, i les fulles vermelles.
 
Núria Busquet Molist (23/09/2013)

Foll a l’umbracle

Volies la llengua, poeta?

No et facis ara l’asceta
que aquesta gateta
ja ensuma el rostoll.
Vinga, home! Vas moll?
Doncs olora’m el coll.
Colònia! També en porto al bedoll.
Va, toca’m la teta!
Mentre amb el peu, fas l’aleta.
Oh, sí! Quin capoll!
T’ho prego, arramba’m, ja vaig de corcoll.
Endolla l’endoll!
Demostra’m que ets un atleta
Clavant la brotxeta.
Tanta carn fa enfarfoll!
Suor, cuixes, genoll
palpant-se entremig del matoll.
Si em fas arribar a la zeta,
Tocaré per tu la trompeta.
Quin soroll, quin broll! Quin doll!
Sadoll, en el toll faig xipoll.
Foll a l’umbracle, foll! 

Núria Busquet Molist (18/09/2013)

Encara t’observo de lluny


Encara t’observo de lluny, i respiro el teu aire.

Partícules teves penetren endins.
A glopades suaus et retinc.
Inspirar i expirar. Altre cop.
I el teu tu esdevé jo, circulant.
Doll calent enmig d’un mar gèlid, glaçat.
T’intueixo a prop. Cantonades, racons, ens separen, només.
No m’apropo, però, que m’allunyo, debades.
El turment fa l’ullet cinglant marges esquerps.
Jo. Amb tu aquí, però llunyà. Un cop més. 

Finament s’esllangueix el paisatge
que havia creat amb el meu barruf llosc.
El temps, el record, és de rosa i de blau.
El llit amb llençols de floretes. El meu tacte suau.
T’estimava arraïmada a un fossar massa fosc.
El verí circulava entre el mur de desitjos d’amor incrustat.
Grinyolava la porta, s’esquerdava el maó que envoltava la casa.
Fuetejava, terrible, el vent fred l’interior,
Un relat d’impossibles abrandava l’espasa.
S’enfonsava, profunda, en l’immens descampat.
Jo era jo i era rosa. Tu eres blau, ho saps. 

Lliure em dreço, però trista, penada.
L’albada tremola dubtosa, cansada,
en un contrallum de colors.
Estimava els capvespres, la mar. Les espelmes d’olors.
I el teu somrís trist amb l’espasa enfundada,
supurant en la molsa. Tendre embat, alè tènue,
arrels que enfonsàvem, profundes, en ànimes
ermes, encara, sense haver germinat.
Confidències que unien dos éssers exhausts per un joc,
Moments retratats, marionetes exànimes.
Tu i jo. Aigua i aire. Terra. Foc. 

Et sento, però, encara. Et veig. T’observo, també.
M’atanso al coixí que era teu i s’ablana.
Faig festa de bruixa boscana. Va bé.
La campana. Conjuro tempestes de premonició.
Acluca’t, ull. Absenta’t. Escac i mat. Final decisió.
Udola la nit en el buit que deixares,
que vaig pressentir just a temps.
Tentacles xops de deler festegen, al llit,
el desig meu de tu, finalment esquerdat.
Feliç i il·lusa l’amant, capaç de creure en l’oblit
d’un amor que perviu, immune a la llibertat. 

Núria Busquet Molist (13/09/2013)