Si la pluja…

Si la pluja fos neu,
i la neu fos
un matí d’agost
Ell seria com
un ventijol
que m’inunda
els records.
I els matins de tardor,
i aquell fred
que intimida
no serien tan tristos,
ni tindria l’oïda
atenta
als acords
de la cançó
melangiosa, unida
per sempre
a un moment
fet a mida.
Si la pluja fos neu,
i la neu fos
un matí d’agost.
 

Si no em fossin
tan negres
els núvols del cor
Si el seu blanc
relluent
destaqués sobre blau,
com un cel
d’infantesa
I l’aspror del camí s’ablanís
amb el tacte
de mascle
d’un arbre,
ben fort.
El foc nou,
foragitaria
la constant,
pertinaç
petitesa. 

Si a l’agost hi hagués neu,
i la neu,
fos com pluja.
Jo no hauria d’escriure
el poema
mentre sento com plou.
Ni retallaria
d’arrel,
amb xiscles
de truja,
bocins tendres
de carn malferida,
mentre cerco
debades,
a cops,
la manera
correcta de viure
de nou.
Aquesta ànima errant,
turmentada,
tan curulla d’amor,
Embafada,
encara,
de vida.
Si la pluja fos neu…
I la neu…
I a l’agost… 

Núria Busquet Molist (13/08/2013)
Anuncis

Calisay

 
Parlem de poemes d’en Jim, el poeta que canta.
En un bar amb olor d’oli vell, de gent tendra i senzilla.
Com un set i mig amb cartes gastades.
Parlem de pobles que ja són ciutats
I de vides amarades d’intent de viure.
I riem, i cantem, i fumegem guitarres que no tenen ritme. 

No parlem de nosaltres.
Dels dolors que, sovint, ens encalcen les nits.
Ens vestim la cuirassa i fem una vida amb els descosits.
Amics meus, som l’onada que atrapa el capvespre
En un port plàcid de velers malferits.
Fuetegem cavalls maldestres que ens sotgen les nits. 

Fidels al ròssec suau de l’albada
Pensem en nosaltres, els altres, els que no alimentem
Les platges populars de crema, de para-sols i d’onades.
Els que mirem l’infinit amb desassossec
Amb l’encalç infinit del record de l’horror
De les existències tèbies per mor de l’amor. 

I parlem d’Oasis, i Doors i grups que ens capgiren l’estómac
Sense ser massa conscients de l’embat de la seva pròpia remor.
Nuem veles tènues, forçades, indignes
D’un capvespre pàl·lid d’hivern, amb ingrats fonaments.
I sortim a l’albada del bar estiuenc, amb el Calisay que ens sotja les pors.
I no et sabria dir si estem tristos
 o si, pel contrari, el que estem és contents. 

Núria Busquet Molist  (06/08/2013)

Fumeja la lluna…

Fumeja la lluna amb desig d’hora blava.
Podria encendre el brogit
que n’enrareix l’ombra.
Amb escombra
que s’enlaira
en l’aire
li vaig demanar, ja en fa dotze,
la força que em mena fins a l’infinit. 

Jugo a les cartes amb el destí
I encalço vells pals mariners
de remota crinera.
Juganera,
em descalço
I vorejo el teu nom amb el dit,
amb la llengua. 

Alço el cap i t’observo,
amic meu, fill del poble,
finesa de tacte
mascle
amb braçades tendres
que buides el pap.
Desclava la falç del meu pit,
t’ho demano,
el meu prat ja és segat. 

Desdibuixa amb guix rosa
el seu amo
els senyals de l’espai
que subjuguen el fosc
requisit. 

Dins el pit,
la buidor de l’esglai.
Dins la panxa,
l’espasa del samurai. 

Sento el bel tendre
del xai
que talla, precís,
a rodanxes
cada brot de futur: remota remor. 
Desig, fetge, vagina,

Ferotge respir, moviment

dolç de salvatgina:
clamor
de l’amor.
 
Núria Busquet Molist (21/07/2013)

Res no omple aquest buit

Res no omple aquest buit.
Ni la sang d’aquest cor ple d’espines
que esgarrinxen el dèbil fil groc que em sosté.
Ni tres incipients ànimes humanes
en el doblec d’un úter suau, com llençols a trenc d’alba.
Ni el tèrbol poema llunyà
que ensutja miralls que em retornen l’imatge.
Ni el meu cos reflectit, estranger,
lleuger i transparent, un miratge.
Ni la meva tortura, i la ràbia, i el càstig punyent.
Ni les mans enllaçades,
i ell, dintre meu, mirada suspesa, silent,
dubtant si m’estima. Ni el somriure sincer.
Ni l’evidència terrible que no sóc la dona
que hauria de ser.

Una simple deessa

Forta.

Un roure.
Un brau.
Una euga.
Una lloba.
Una fera.
Una puta.
Un home:
plorar tota sola, amb vergonya,
i fer veure que no passa res.

Dèbil.

Un núvol
fugaç.
Una eruga
poruga
xiuxiuejant.
Una nena.
Una ombra:
Immòbil i digna filla del pare.
Un silenci trencat, un cor enllaunat.

Màrtir.

Víctima
sacrifici
que reclama
el meu sexe.
Admirada.
Una mare.
Un mirall:
Un dolç despertar de tendresa,
reflex impacient d’altres vides.

Sóc una tija que es vincla i revincla.
Una lloba, una eruga poruga
Enfarfegada amb la pròpia feblesa.
Una nena, una fera, una mare, una puta.
Un dolç despertar de tendresa.
Una humana mortal. Una fada, una bruixa.
Una simple deessa.

La plongée

Xap! Aigua congelada.
Tortura d’agulles
que perfora, de nou, la pell.
Balanceig de l’onada.
Algues verdoses
entremig dels cabells.

Digues, què faig, m’ofego!

Tranquil.la. Treu el cap i respira.
I ara recorda, recorda, què fer.

Nedar, respirar, nedar.

Molt bé!
No t’ofegaràs, avança.
Sents com despunten les ales?

Encara no volo.
És igual, avança!

Sí, ja ho recordo, ja ho sé.
Aviat volaré.

Tardor, hivern. Primavera. Estiu

En un temps, un moment, diguem la tardor,
el teu xiulet fort afuava la bèstia.
L’escorça ofegada batent el parany del deliri
Buidava la casa de tota claror.
I jo entrava en la nit fent tentines
Pasturant assedegada d’espasa ben tendra
Les finestres gastades per la salabror.

L’engreix perseguia el so agut del porticó.
I el paràsit xuclador de persiana batent
Cenyia el ventre plàcid rebuscant,
mossegant, un bri d’inspiració.
El brunzit baladrer no era audible
per éssers poc febles i menys vulnerables
a l’embruix dolç i tènue de l’imprescindible dolor.

Fent punta al llapis traçaves la teva raó
Les fulles queien dels arbres, infectes.
La destral llampegava i es fonia, subtil, invisible,
Com davalla la llum a l’albir de la tardor.
Va ser hivern, i després primavera,
I encara ara, llunyana, distant, em reclames.
Sospites, sospito, l’arrel que ara omple la meva buidor.

Cerca de lluna perpètua, dosi constant de claror.
No sóc jo qui tu vols, que és la meva germana
El mirall que paleso, tatuada, vesteix una casa.
Perceps l’averany infecte que cisellarà, finalment, la raó.
Tinc fred encara: l’escomesa flaqueja, novella,
S’esfuma i traspunta segons l’alenada.
Condemnant l’evidència de sang de la comunió.

És estiu. Fa calor. He sortit al balcó.
La nafra,  agombolada amb pa tou, fa temps que no sagna.
El teu cant ressona tendre, blau, groc, vermell, rosa,
però ja no intueixo, punyent, la fredor.
Es dreça la casa en l’ombra de fang plena d’arbre,
de portes, d’espasa, d’arrel imponent, que ara ja m’acompanya.
M’abraça la lluna: t’aviso. I em fa molta nosa la teva escalfor.

Ràpid fàcil

Fem-ho ràpid, fem-ho fàcil. Què vols, tu?
No ho sé.
He dit ràpid.
Has dit fàcil.
He dit ràpid i he dit fàcil. Tu, què vols?
Que no ho sé!

Ràpid, fàcil, saps què vols?
Sexe.
Sexe? Sexe ràpid? Sexe fàcil?
No ho sé.
No, no vols sexe.
Sexe, vull. Ràpid, fàcil.

Fem-ho ràpid, fem-ho fàcil. Què vols, tu?
Que no ho sé!
Saps què vols?
No, no ho sé.
Sí, que ho saps. Vols amor.
No, no vull!
Ràpid? Fàcil? Vols amor.
No, no ho sé.

Ràpid, fàcil, saps què vols?
Vull amor?
Fem-ho ràpid, fem-ho fàcil. Què vols, tu?
Sexe! No, amor! Sexe! Amor! Amor! Vull amor. Vull amor.
Ràpid. Fàcil.

Crac catacrac

(Al meu amic Jordi, cric-crac catacrac)

Prou enrenou, cagumlou!
Ets un crac,
Cric. Crac.
Catacrac.
Sembles boig cua-roig,
I ets sorrut i tossut
Un xic alacaigut
Ensopit, abaltit,
Això sí, eixorivit.

Prou enrenou, cagumlou!
Ets un crac,
Cric. Crac.
Catacrac.

Obre els ulls, tu, mussol
No estàs sol.
Fes xip-xap, amb el cap.
I amb el cor
Com qui troba un tresor.

Prou enrenou, cagumlou!
Ets un crac,
Cric. Crac.
Catacrac.

T’has fet gran,
Tot ballant el cancan.
Ets ben bo, de debò
I el que sent, és valent.
Un prodigi de ment.
Això sí, ben calent.

Prou enrenou, cagumlou!
Ets un crac,
Cric. Crac.
Catacrac.

Al calaix les buidors
Les tristors, les grisors.
Si avui ets aquí
Amb els altres, desastres,
I amb mi.
És perquè ets de colors.

Prou enrenou, cagumlou!
Ets un crac,
Cric. Crac.
Catacrac.

Bukowski reloaded

Tinc gana sovint.
Però cuino de pressa, malament,
Sense ganes. Però amb gana.
I fa fred a l’hivern.
I a l’estiu, fa calor.
I entremig, no fa fred ni calor.
De tot una mica.

I també tinc set. Però de vi.
O de coca-cola.
De cervesa.
Moritz. Estrella. O aquella
del Montseny que li agrada a en Jordi.
Però no d’aigua. Aigua no. Que m’ofega.
I hi neden els peixos. I infla l’estómac.

I tinc ganes de sexe, sovint. Cada dia.
I ho faig amb ganes, és clar.
Ja no ho faig mai de pressa. Això, ja no ho toco.
Malament, tampoc.
Un pim pam, de vegades.
Però que valgui la pena.
Ni fred ni calor, ni parlar-ne.
Ja tinc una edat.
Ja conec com funcionen les coses.

I fa fred a l’hivern.
I a l’estiu, fa calor.
I fa fred a l’estiu,
I a l’hivern, fa calor.

Regals de la vida

Una guitarra. Un escampall de roba a terra, prop del llit,
amb olor de desig.
Oh sí, un arbre, un arbre verd. Una alzina molt gran?
Una estrella que és un planeta. El número Pi?
Una posta de sol. Un somriure a la foto.
Un do. Un re. Un mi? Una abraçada tendra, després.
L’alegria. El paper. Les pedres planes del riu.
Un paisatge desert. Un abisme insondable.
Un amic que t’abraça?
Ja ho sé, ja ho sé: despertar-te un dissabte creient que és dilluns.
L’alegria d’escriure. Venjança de la mà mortal.
Una nova ciutat al fons de l’ànima. Cinema amb butaques gastades.
La imperfecció de les emocions. Uns budells que reclamen.
El camí ple de pols que et porta a l’ermita?
Un silenci sobtat, cara a cara amb ulls absents de cuirassa.
L’estàtua de sal que podria haver estat i no sóc.
La inspiració, capriciosa. Vi. Cafè. Boris Vian.
Les tres dimensions. Un riu. Un far. La sopa de ceba?
El meu cos que obedient, imparable, esplèndid, replè de vida
va respondre un dia als dictats de la natura que el governarà sempre.
Un somriure. Esclafit amb llàgrimes? El retorn. Un orgasme. Un petó.
L’olor del mar. El so de la onada! La vidriera.
Szymborska, Marçal, Akhmàtova.
El tacte. La zebra. L’enyor? L’Ilíada. La pastilla.

L’amor.
El record de l’amor.
El dolor del record de l’amor.
La cicatriu del dolor del record de l’amor.
Un dit recorrent la cicatriu del dolor del record de l’amor.
Un somriure alleujat amb un dit recorrent la cicatriu del dolor del record de l’amor.
Regals de la vida.