En un temps, un moment, diguem la tardor,
el teu xiulet fort afuava la bèstia.
L’escorça ofegada batent el parany del deliri
Buidava la casa de tota claror.
I jo entrava en la nit fent tentines
Pasturant assedegada d’espasa ben tendra
Les finestres gastades per la salabror.

L’engreix perseguia el so agut del porticó.
I el paràsit xuclador de persiana batent
Cenyia el ventre plàcid rebuscant,
mossegant, un bri d’inspiració.
El brunzit baladrer no era audible
per éssers poc febles i menys vulnerables
a l’embruix dolç i tènue de l’imprescindible dolor.

Fent punta al llapis traçaves la teva raó
Les fulles queien dels arbres, infectes.
La destral llampegava i es fonia, subtil, invisible,
Com davalla la llum a l’albir de la tardor.
Va ser hivern, i després primavera,
I encara ara, llunyana, distant, em reclames.
Sospites, sospito, l’arrel que ara omple la meva buidor.

Cerca de lluna perpètua, dosi constant de claror.
No sóc jo qui tu vols, que és la meva germana
El mirall que paleso, tatuada, vesteix una casa.
Perceps l’averany infecte que cisellarà, finalment, la raó.
Tinc fred encara: l’escomesa flaqueja, novella,
S’esfuma i traspunta segons l’alenada.
Condemnant l’evidència de sang de la comunió.

És estiu. Fa calor. He sortit al balcó.
La nafra,  agombolada amb pa tou, fa temps que no sagna.
El teu cant ressona tendre, blau, groc, vermell, rosa,
però ja no intueixo, punyent, la fredor.
Es dreça la casa en l’ombra de fang plena d’arbre,
de portes, d’espasa, d’arrel imponent, que ara ja m’acompanya.
M’abraça la lluna: t’aviso. I em fa molta nosa la teva escalfor.