Vegas Pink


Hi ha dies que són Vegas Pink. El pols no tremola ni mica, et sents forta, llimada, ben fúcsia i conjuntada, i no pots posar-te un anell, per no fer imperfecta la perfecció.

En canvi hi ha els dies Cassis Extrême. Si no portes com a mínim un Waikiki Orange què podria anar pitjor? Aquests dies, en posar-te el color, ja sospites que res anirà bé. Et deixes la cartera a casa, perds el tren, arribes tard a la cita, et baralles amb el company de feina, la traducció et surt un xurro i tens un mal de cap d’aquells que no es poden explicar ni fent servir metàfores d’agulles i pals. Quan et lleves pots sentir-te Cream Rio i no fer-ne cas. Però et vesses, t’escampes, el color et desllueix, et veus obligada a retocar-te, una vegada i una altra, passant-hi acetona, insistint, fins que de tant insistir-hi tot és tan terrible que no tens més opció que morir en l’intent o sortir de casa a la brava, despullada, procurant no mirar-te de prop. S’ha de reconèixer: no hi ha comparació possible entre un dia Pearl Bangkok i un Marrakech.

Però el dia Cassis Extrême, aquest dia, val més respirar fons. Fer el mínim que hagis de fer, anar a dormir d’hora i esperar que l’endemà l’esmalt llisqui en harmonia perfecta amb les teves ungles. Talment com si duguessis posat un London Red.